EMBRANZIDA EN PUNT MORT

 

EMBRANZIDA EN PUNT MORT

Sento una buidor anímica que comparteixo amb la companya. Ella discrepa al cent per cent. Comentem la jugada en un bar proper al seu habitacle. Les dues anem en sincronia en què la conducta de l'home és anòmala. Sembla que estigui malalt, deprimit o apàtic. Li sap greu haver-me'l presentat. 

Rebato el comentari i li dic que no té culpa de res. Ningú és culpable de la conducta aliena. No podem controlar l'aversió que algú pugui experimentar quan hi ha interaccions, ni tampoc grat. No podem posar remei ni penetrar en el rerefons corporal, per fer transmutar l'ànima rovellada de la gent, que es nega a voler regenerar-se i a trobar la flama avivada d'una amistat posterior ben curtida. 

És lamentable, però es tracta d'un axioma que res ni ningú pot revocar. Els humans, tots pastats de conductes, que només nosaltres podem revertir, esmenar i rectificar, per poder trobar-nos en una balança equilibrada, en un nou camí de vida, en el qual ningú ha d'interferir davant la personalitat que pretenguem espurnar. 

Sento un xic d'autoinculpació que aviat amaina. La companya pondera la jugada i fa moderar el meu entestament, a mostrar-me la principal partícip de la ruptura comunicativa amb el seu amic. No hi ha botxins ni víctimes; culpables o innocents; infractors o complidors; submisos o rebels; capitalistes o comunistes, en una societat civil que se'n va de cap a caiguda en temes sentimentals. 

El cor, en aquesta tarda de dissabte, ha seguit els paràmetres d'una enraonia ben erigida i direccionada. He parlat amb una ànima pusil·lànime, però alhora àvida per conèixer noves fonts de contacte; nous contrastos amb fonament menys intrusiu i invasiu.

M'he pogut arrecerar en un present efímer, però sostingut per un cordill juganer, que fa elàstica, encara que també s'estira i tiba, per mantenir una forma rectilínia i uniforme. I jo al nucli, desafiant la roda de la vida que qui sap on em durà, a partir d'aquest instant ja força esvanit...