ARRELS SENSE LLAVOR

 

ARRELS SENSE LLAVOR

Vull un present acolorit; de flaires amorosos, de fragàncies exòtiques que transmeten una olor de bona sintonia en l'ambient; de frescor en els porus, de neteja i de polidesa impecables. 

S'ha acabat la font del diable. El Jesucrist invertit, que només mostra raigs de sang per la sepultació que va tenir. Ara toca tocar de peus a terra més que mai. Picar fort la superfície ferma, per no transitar per paviments discontinus. Agafar la sínia de la vida i poder contemplar el paisatge bucòlic dels voltants, a cavall d'una vagoneta, amb la finalitat de no desembocar en una planúria emboirada, quasi gens perceptible davant l'ull humà. 

Anar en sintonia amb la roda de la vida és una clau important, per començar a desvincular-me del temps mortuori. 

La noia pertany al nou present. A un nou plànol; a una ruta de viatge, a un nou mapa no figurat en el pòster cartogràfic del planeta terra. Però no per això menys localitzable. La tinc al davant i me la miro nerviosa. Em pregunto quan em durarà. Si l'aparició serà fugaç o perdurable en els moments més compromesos. Quina futilitat! Em dic. Perquè em faig aquesta pregunta? 

Segur és la por a quedar-me en solitud. A sentir només com el vent esbufega; com l'aire deslliura el vapor del diòxid de carboni, com les branques dels arbres cruixen i el fullam s'arrossega per terra sense cap finalitat d'aterratge. Com tota la mare natura fa les funcions biorrítmiques sense necesitar companyia. Només rendir-se al que és. Fenomens mediambientals que es manifesten segons canvis estacionals. 

Aquesta comparació m'espanta en escreix. Formo part de la  natura cíclica, és evident, però com a animal social vull la interacció amb altres éssers de la meva espècie. I aquesta companya sembla que s'avé amb mi. Congeniem en criteris i en parers. Bastant unides en formes de sentir, de reaccionar i d'actuar davant conductes alienes. I això m'agrada, però també m'aterra.

Els escarments viscuts tenen correspondència amb el malestar més agut mai abans imaginat i han propagat la llavor més amargant, gens tastada, però susceptible a ser sembrada. Una llavor que ha fertilitzat molta immundícia després d'haver estat plantada, adobada i regada. Però es tracta d'una llavor sense cultiu en el lloc i el moment adequats. 

Com a cuidadora, mai responc a les necessitats d'abonament mental ni emocional. No dono al meu cos, a la ment i a l'esperit la llavor creixent en terrenys compatibles, en què l'aridesa de sentiments i d'emocions s'esfondri i s'acabi enderrocant viva. Un llavor amb arrel, que no sé si algun cop ha arrelat de debò...