LES ALES DEL SENY

 

LES ALES DEL SENY

Hi ha petites obertures que fan que pugui atansar el morret, per articular paraules una mica entretallades, però no hi ha amargor. S'han acabat les mitjes tintes. S'ha acabat l'aspror d'un passat que no venta amb brisa càlida i relaxant. L'home m'ha ensenyat la lliçó. Amb les dents esmolades i un parlar destraler, he vist el paradigma d'un clam de llibertat pels quatre cantons. 

Un futur amb la companya agafada del braç, com un remolc que em transporta cap a terres beatificades de cordura, on mai més represento el paper del conillet, a mercè d'altres persones procedents d'arrels desestructurades. 

Els homes comencen a agafar forma i color en una manifestació que es celebra a galeria oberta, en una estrada a peu de carrer amb un organista i un saxofonista, tocant peces d'escolta controvertida. Allí em trobo un dissabte a la tarda amb dos companys, que volen reclamar el vol superb cap al cim de la muntanya, mai abans tan ben escarpada i constituïda. Estem junts i procurem fer esclatar qualsevol intent de fallida cap a la nostra integritat més preuada. 

Podem veure un desplegament multitudinari, que s'aplega a la plaça Orfila de Barcelona, per cridar a cop de megàfon que la vida és meravellosa i que cap hospital psiquiàtric ha de fer minvar l'honra més veraç. Som allí passejant pels carrers, amb pancartes i rètols que senyalen amb orgull quina és la nostra marca identitària. No es tracta d'un eslògan, ni d'un símbol ni d'un emblema. És una realitat óbvia, que fa que em senti més espavilada i dilatada. 

Sembla vull arrencar a volar cap a un éter que presenta una blavor impossible de dissipar. Una blavor, pintada com el mar, que va cruspint-se les onades cap a la vora amb la mateixa fam d'un llop, que necessita aliment per sobreviure, davant múltiples preses que disposa en el seu entorn. 

És una manifestació ben apinyada, amb diversitat de gènere de gent amb un passat obscur, però alhora clarejat després d'haver colpejat forats negres de substàncies medicamentoses, líquids inoculats per via intravenosa, lligams en camilles de ferralla premsada, tractaments d'electroshock i altres pràctiques d'alta freqüència maltractadora. 

Em sento com una gavina, a peu dret, cridant a través del megàfon que ja n'hi ha prou de tortura. La veu ressona per la plaça mentre un col·laborador el sosten amb el braç enlairat, orgullós de la seva proesa. Per fi l'escena es fusiona i s'harmonitza. 

Els tres companys som asseguts en una terrassa una mica arrecerada dels equalitzadors de so i dels altaveus, que els músics fan repicar amb cançons de clam cap a la salut mental. Em sento un membre més: integrada, unida, inherent a la posada que faig amb honor i esmento les injustícies dels sanitaris: retards de prescripció farmacològica, negligències indegudes en els tractaments i com m'engarjolen en una mena de caixa forta a Vall d'Hebron, durant cinc dies només amb pa i aigua per subsistir. Un panorama vergonyós que rememoro amb els companys que m'escolten, irradiant admiració davant les consignes d'una boca experimentada, sapient, avesada a les pràctiques hospitalàries més ferotges.

De sobte, el toc de la bateria. El cant d'una veu que crida: som orgull i estem dignament vius i recuperats. El vol de la llibertat exaltant comença a levitar...