EL PRINCIPI DE LA FI

 

EL PRINCIPI DE LA FI 

Veig una panoràmica davant meu més íntegra. Com si tot el patiment sobreportat durant dècades, com una jepa deformada a l'esquena, s'anés empetitint. Veig el vol de les gavines i dels coloms, que s'apropen a nosaltres per demanar-nos veces i arròs i em sento capaç d'estirar la màniga i fer exhibir la meva mà amiga, per ajudar-los davant la supervivència més elemental i imprescindible. 

No hi ha castigadors ni castigats; s'ha acabat la meva cloïssa de clausura. La caparassa es va mitigant amb la fosa emocional, mitjançant paraules que emeten sons audibles i plenament reivindicatius. Veig l'horitzó al rerefons, amb els companys felicitant-me per haver superat tantes ferides d'holocaust. 

Hi ha fesomies que encara presenten polèmica i un engranatge molt encaixat, però provenen de massa lluny. En aquesta cafeteria, amb les parets de fusta marronosa, un parquet amb llàmines finíssimes ben unificades i una barra en circumval·lació, des d'on es serveixen consumiciones etíliques, refrescos, cafès i tapes a dojo, estic gairebé amb els cabells deslligats, el rostre molt expressiu i els braços que gesticulen benestar, en què res ni ningú atura la meva xerrameca de frenesí. 

Sento com el planeta vol atreure'm cap a l'eix central de la meva ombra renovada i es menja afamat tot el llast de sang diabòlica provinent de molt enllà. No hi ha més por. Ni més tempestes ni llampecs que espeteguen en el meu cervell compulsiu. Puc adorar el pare terrenal amb exaltació i clemència. Han conclòs els deliris i, per fi, acompanyada, puc pronunciar dues paraules concloents que acaben amb el meu retrospectiu relat biogràfic: 

soc amor i orgull, l'eterna manifestació del present...