ASFÍXIA
Foscor que corromp
la letargia del moment;
capbussades d'un son
envernissat de turment.
Sento la soga al coll;
la tibantor de la llar;
la cremor al paladar;
una pell rogenca;
un ofec embogit,
que a recer empenta.
Un claustre mortuori;
la sang que bull,
a palpentes va irrigant
cada artèria bategant,
amb deliri somicant.
Sons esbiaxiats;
reflexos difosos;
memòries residuals
d'una identitat,
que ara tem
emetre paraules de socor,
des de l'honorable cavitat
d'un majestuós cor.
Braços en forma d'estel;
formen una creu en l'espai;
potser un esglai
em farà vibrar el crit,
similar al d'un xai arraulit.
En un estat de desmai,
albiro la llibertat;
una terra beatificada,
on poder respirar alenada
un flaire de pura fraternitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario