LA DISTORSIÓ DE LES CONDUCTES
Miralls en augment
acullen els nostres rostres;
afanyats i impacients
veuen reflectit
el nostre retrat inherent.
Per carrers transversals desfilem;
volem tocar la cúpula del cel,
florit d'esperança
apaivaga tota boira enterbolida,
per ulls que miren
amb deliri de mancança.
Cada pas que avancem,
ens sentim més a prop
d'acaronar
el pinacle del firmament,
perquè ens aporti
caliu i sosteniment.
El temor a cometre errades
sembla que no té cabuda
en el mirall de l'ànima;
anem transitant a gambades
fins a trobar un galifardeu
que ens promet
múltiples salutacions
de benvinguda,
amb una fi aclaparadora
per un devastador adéu.
I sentim el sostre derruït,
a tocar per les nostres mans,
un recinte inhòspit,
sense cap encontrada ni convit.
Els calfreds
d'un clima grisenc i humit,
es calen per una pell
ja totalment permutada
pel capoll de la flor juvenil
que, sense aixopluc,
es remet decadent i pansit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario