ALÈ DE VENJANÇA

 

ALÈ DE VENJANÇA

La Rosalia observa en Maurici com l’Angeleta, l'estimada, la nineta dels seus ulls davant d’un amor consumat. Pot captar elogis que engrandeixen l’esser de la muller que sempre l’ha honrat. Pot notar com s’acreix l’ego d’una dona que mai l’ha pogut reconèixer. Ara sent un xic d’orgull. Potser és un sentiment tibat. Potser és un sentiment que no aporta riquesa anímica ni espiritual. Però es troba allí, en l’epicentre del seu cor esbudellat, escapçat, dividit en meitats. La primera meitat representa la sublimitat i la segona la grandiositat de l’esser que necessita rebel·lió i venjança. La Rosalia mai ha estat venjativa. Ara tampoc, pensa. Les espelmes li aporten un senyal de rendició que voldria acceptar els fets tal com s’han produït. Concebre’s com les imperfeccions d’una realitat de vida, en essència, perfecta; com l’arbitrarietat de les actuacions que mai plouen a gust de tothom i requereixen acceptació.

La Rosalia creu que tots els humans poden errar. Però no creu que en Maurici hagi errat inconscientment: les maleïdes cartes incendiades, la postal del maletí amb una rúbrica de color púrpura al centre “JM”. Massa proves que no es poden considerar com a casuals. Tampoc semblen demostracions accidentals que no hagin requerit premeditació.

Després d’un coit lasciu, en què la dona semblava oblidar-se de qualsevol pesada a la seva gepa, li propicia un petó final a la galtera de l’home i una mossegada desenfadada a la part inferior del diafragma. Abans d’incorporar-se del catre, li retola la Santa Creu al front. En Maurici, en un sospirar exhaust, després de l’esperitada cascada d’instants passionals, intenta retenir la dona...