MIRADES BADOQUES

 

MIRADES BADOQUES

Dinen el rostit de pollastre sense gaire enraonia. Després de l’aventura més retirada del bullici que ha suscitat una certa intimitat entre dos cossos que semblava que feia anys es defugien, ara els ha deixat consternats. En canvi, durant l’àpat, deixen esbotzar rialles picaresques. No gosen obrir boca però l’expressió facial d’ambdós es nota relluïda i resplendent. Com si haguessin recuperat l’època del jovent en què tot són meravelles. Petits focus de llum psicodèlics, que van passant intermitentment a les sales de ball alhora que fan de distintiu decoratiu el matrimoni Ribó avui denoten una imatge de brillantina. Les ànsies per dansar, alçar les copes al vent en senyal de brindis i poder escabellar-se, per tal d’assolir una agitació i al·licient engrescadors en les seves vides, no decau. Els dos comuniquen l’afany de fer ambient al menjador. Al costat del televisor tenen un aparell magnetofònic. Conserven cassetes dels anys 60: Antonio Machin, José Guardiola, Lluís Llach, Rudy Ventura, Julio Iglesias i Manolo Escobar esperen, pacients, peces que varen marcar en els Ribó una època clamorosa i endinsada cap al delit més translúcid. Ja menjant les postres i fent temps per anar al mercat, la Rosalia s’aixeca un tal esvalotada. En Maurici se la mira sorprès però no pregunta. Creu que tot el que l’esposa faci serà un càntic a la llibertat, a la renovació, a la reconciliació d’una parella que semblava renyida, malcarada i amargada. Ara tot són petis actes reparadors que fa hagin apagat la flama de l’enrabiada,  de l’enfuriada, decidida a apallissar amb ardor una parella que vivia a les palpentes.

En Maurici veu la dona i se li fa inversemblant que es comporti de manera tan decidida, apanyada, definitivament empentada.

La Rosalia agafa la cinta. Veu la caràtula de l’Antonio Molina. Després veu la Sara Montiel. Mira al seu home i li pica l’ullet. Li sembla que la reina de les coples pot ser un acompanyament musical adient davant d’una festa d’aniversari de núpcies. La veu de la cantant convida a despertar sensorialment els sentits; a fer avivar tota resquícia que s’hagi vist atrapada dins d’un clot molt fondo i gairebé degollant. La cupletista té una veu sensual i renovada. Tota malesa ha de ser arrancada i ruixada amb aigua beatificada. S’han d’espantar els monstres que han envaït els Ribó durant dècades i els han arraulit; han fet i desfet a la seva voluntat, sense demanar permís ni oferir clemència. Han estat embogits per una dosi de lluita infatigable, d’insubmissió alhora que s’han rendit esparverats en els revestiments més recòndits dels seus cors. La música els afluixarà les penes, els estovarà, els farà més amigables, provocarà una necessitat de simpatitzar mútuament i esfumar de la memòria tantes calamitoses experiències procedents d’espectres llunyans.

–      Vols ballar amb mi? - pregunta la Rosalia després d’activar el botó reproductor del magnetòfon. Avui la casa és per nosaltres. Crec que ens mereixem reviure l’època més cromàtica que ens oferien els envelats.

En Maurici se sent surar per un espai en què tot el pes corcat ha quedat ja gairebé estimbar al precipici més aclotat. Tot sembla que l’afavoreix. Unes bodes d’or a casa del fill i la nora, però ara per nosaltres; un espai recollit i reservat per ser amanyagat sense contencions.