BALL SENSE MÚSICA

 

BALL SENSE MÚSICA

La Rosalia, mentre pot sentir com el membre viril d’un Maurici madurat es va redreçant i veu l’esquifida lluminària d’unes espelmes que, a poc a poc, s’entesten en  reduir  la seva inicial resplendor lluminosa. L’engrandiment primari va donant pas a un encongiment que empobreix el recinte. La dona, quasi a punt d’experimentar la culminació màxima d’un afer que li sembla que mai antigament havia estat tan enarborat, pot imaginar i emmarcar les imatges d’una llar rural: Sant Bartomeu: un crematori en què ella incinera, amb una braser de llenya espetegant, tot el llegat pecaminós d’un marit malfiant. Veu la pujada d’una foguera en miniatura que s’emporta tots els guinyols orgàsmics; els crits alliberadors, el pes de sentir-se com la muller de segon plat, els rosegons de pa en estat gens comestible i les engrunes de menjar que havien de ser convertides en fòssils orgànics. Ara per fi té la reproducció fotogràfica en la seva ment mentre es fon de plaer. El foc sempre abrasa, arrasa, tot ho acaba podrint. La cendra és el resultat que determina un abans i un després davant qualsevol identitat existencial: un bri de vida, un pessic de moments gloriosos per acabar convertint-se en ridícules volves de polseguera: unes partícules que van fonen tots els records tangibles. Són porcions de pols que s’esmunyen a través de les mans. Escandaloses i de caràcter volàtil, van ballant com titellaires en un espai que sura al compàs d’un vent que arrossega, amb ventilades, qualsevol llastre de pau i dolor. El foc i el vent són dues forces actuals que fuetegen tot tipus de matèria sòlida. La Rosalia sap que el foc ha estat el seu aliat. Que amb aquest gest ritualista ha pogut enterrar la part d’un marit sòrdid i embrutit per comeses gens rectificables.

L’habitació amb raquítiques flames que s’apaguen al compàs d’una còpula entre un matrimoni unificat per unanimitat, engrescat davant de postures expressives, pretenen enllumenar episodis retrospectius d’aparent amor en estat inalterable. Però només són capítols aparents. Una nissaga familiar entre dos patriarques que han sobreviscut a batalles infernals ara intenten petrificar el temps. Volen que el rellotge biològic es paralitzi i s’apiadi d’una parella que les ha passat de tots colors. Però la realitat més inviolable desmenteix l’acompliment d’aquest desig. No hi ha regressions ni avançaments. Només moments en un present que s’entossudeix a persistir sense defallir, decaure o penetrar en un sobtat esvaniment.