ALÈ PUDENT

 

–

ALÈ PUDENT

En Maurici s’havia quedat mig endormiscat a la butaca del menjador però no ha estat un son en què aprofundís cap a altres òrbites paral·leles. Tot el que ara viu amb l’esposa, d’altra banda,  li sembla galàctic, com si ell fos un alienígena que ha aterrat al planeta Terra sense equipatge. No hi ha carnets, passaports, certificats d’identitat, cap document que pugui declarar que és un ésser viu. Tot és difós, borrós, molt fulminat de claror, pràcticament espès.

Ell s’aixeca i corre a apagar els llums de la sala. Encén el fanal al centre de la taula amb un hule ple de tulipes, fet a ganxet.

S’apropa a l’home i li fa un bes que el deixa sedat de fervor. En Maurici voldria que es pogués perseverar sense fusions ni apagaments. Però el temps, sempre canviant, redreça les coses. Les fa definides, geomètriques, adoptant un perfil que té capacitat i amplitud; un temps que acaba sent com la tardor caduca: tot es despulla, tot descarrega el seu portaequipatge, les maletes s’endrecen i no es toquen fins que el sol comença a apuntalar rajos de calor robusta. Els maletins i totes les pertinences reposen en prestatges fins el produir-se el següent viatge.

En Maurici s’aixeca i acompanya la dona a la cuina. La dona obre l’armariet de l’altell i treu diminutes safates de ceràmica  per procedir al vermut. En Maurici li pregunta pel vi. Ella li diu que al rebost hi ha un Priorat recent comprat. Ell puja les escales per cercar-lo. En una posella encastada a la paret el veu acomodat i l’agafa. La Rosalia també agafa dues copes. Amb un fregall i sabó les renta i després les esbandeix perquè puguin tenir l’efecte d’emmirallament desitjat mentre brinden.

Ja té el vermut a taula. Tot és prou simètric perquè amb escuradents procedeixin a una picada. La Rosalia observa en Maurici. El veu radiant tot i que quelcom esgotat. Segurament les fissures de l’envelliment passen factura. Acaben deixant petges que es fan infal·libles. No poden eludir ni transformar-se en una joventut inacabable. Tot té un preu. La Rosalia veu el marit menjant mol·luscos, marisc, tubèrculs, olives, hortalisses escalivades i es queda badoca. No sap què dir, tot i que li repeteix com un mantra que aquesta nit serà la més estrellada de l’any, amb una lluna nova irradiada de lluentor; una lluna que farà història.