VIDES SENSE DESTÍ

 

VIDES SENSE DESTÍ

La Rosalia s’entreté amb la pastissera. Ningú més que ella sap perquè vol tensar el temps. El vol tibar i també vol calcular el marge que té abans no hagi de desertar de la guarida compartida amb en Maurici, per acudir a l’improshow. Parlen de la meteorologia al Lluçanès; de les noves generacions de joves que perden l’afició pels preparats culinaris. També dels vells temps, en què els cavallers galantejaven les noies amb una formalitat immillorable; de l’habilitat d’entretenir-se amb la parla més accessible, sense aparells electrònics com la ràdio o la televisió. La Rosalia explica a la venedora que avui és un dia especial; que celebra les núpcies amb el seu home, malgrat haver transcorregut la cinquantena. La pastissera la congratula. Victoreja aquest acte tan merescut. Diu que voldria estar a la pell de la Rosalia, però l’home de la venedora ja fa deu anys que va morir. Un accident de trànsit, en què conduïa el seu gendre cap a Perpinyà; una sortida de vacances va tenir una fi despietada, en què els dos són víctimes d’una impactant col·lisió a la carretera, sense equipament oportú davant d’una nevada espaterrant. Tot un infern, recorda la pastissera amb uns ulls melancòlics i letàrgics, però alhora admissibles davant les contrarietats d’una vida avinguda als sobresalts més escabrosos.

Gairebé mitja hora de tertúlia després d’haver pagat el pastís somiador. La Rosalia s’acomiada de la dona i li desitja salut i prosperitat en la vida que encara li depara. S’encamina cap a la porteria imaginant-se els sabors del pastís: galeta, praliné, cafè, fruits secs, nata i un toc de trufa endurida en forma de tauló. Va imaginant en Maurici fent tast d’aquest guardó alimentari tan gustós al paladar. Ella no pot ser més complaent. Tot vol que surti pulcre. Vols que ells dos puguin fondre’s amb les flaires d’uns tastes inigualables.

Puja l’ascensor i obre la porta amb ímpetu.