LA TRENCADISSA DELS VIDRES

 

LA TRENCADISSA DELS VIDRES

De sobre, després de la presa del vermut, la dona s’apropa al magnetòfon. Busca un recopilatori de Luís Aguilé: cançons melodioses, que fan que els melòmans puguin escoltar i engolir sense privacions. En Maurici assenteix. Aquesta nit ell és el majordom de la Rosalia. No li pot girar l’esquena. S’ha de comportar com un atractiu cavaller, com un servent que ha complaure els capricis minuciosos d’una dona que ha deportat mitja vida cap a l’altra banda de la línia equatoriana, que separa els dos hemisferis. S’ha fincat al Sud i ha abaixat la guàrdia. S’ha descalçat, s’ha desmantellat, s’ha exposat a perills insòlits, però ha sobreviscut com una cavernícola durant l’era més prehistòrica. Ha estat presa de cavernes, en què les pintures rupestres han representat una col·lecció de cartes amb lletres desdibuixades. Tot es troba al cementiri, es diu la Rosalia. Tot ha mort, torna a pensar. Menys el nostre amor, es diu un tant incrèdula mentre pitja l’antologia de temes de l’Aguilé. Els dos es posen a tornar a ballar. El fanalet alhora flameja llum atenuada, adormida, reposada, pràcticament debilitada per una penombra exterior que es resigna a amainar.

A fora tothom preparat per l’espectacle pirotècnic. I els Ribó gaudint de la sonata més melodramàtica de tots els temps: amors robats, pròfugs, segrestats; amors difamats, embenats, corsecats, desgastats, sucumbits; amors que ja han renunciat al fanal de la llum més intuïtiva; amors que han acabat embussats per un riu vorejat d’espinoses herbes que van punxant les corbes menys explorades dels cossos de la parella; un riu que no representa una llar segura; un riu fecundat des del merder, el fem més pestilent; els esfínters que ens alliberen d’una indigestió física, però també emocional.