AMORS LAPIDATS
La Rosalia a hores d’ara qualifica la seva vida com un bassal ple de escampalls ruïnosos que ja mai més podran liquar-se. Més que dins un bassal, la dona es sent atrapada en un pou de fondària intimidatòria. Ella voldria trobar graons per poder, amb els seus braços, escalar murs i emergir a la superfície, descobrint que tot es troba al seu lloc, estructurat i en paus. No obstant, aquest desig és frustrat. La frustració que experimenta no creu que li permeti veure orificis minúsculs que irradiïn alguna possibilitat de perspectiva lluminosa. Al seu davant té més d’una desena de cartes apilades que reclamen a crits ser descobertes, a fi de desembragar respostes conservades en estat plenament ocult.
La Rosalia experimenta el sentit de la
pèrdua. Però, ben mirat, què ha tingut a les seves mans? La voluntat de pujar
tres fills. O millor dit, dos. La Paulina no és portadora dels seus cromosomes
que puguin reafirmar la continuïtat generacional. Déu meu, no la puc odiar
per això, es diu mentalment. La filla, d’aquí pocs dies, pujarà a poble amb
el cabronàs del seu marit fent de xofer i la Rosalia no sabrà com mirar-la a la
cara.
Però la Paulina també té l’esquena
girada a la realitat. En el fons, no coneix el seu pare. Un pare amb un passat
ple de romàntics afers passatgers ves a saber amb quantes dones més. La Rosalia
no vol mostrar conscientment cap desaire cap a la filla. També cal dissimular
amb el marit. Hauria d’aprendre a exculpar a tothom malgrat que els actes
tinguin el qualificatiu d’infernals. Així la varen educar i així ha de
continuar obeint les indicacions que, des que era petita, li foren desplegades
perquè les pogués aplicar.
Després d’un sospir profund però emès
de manera entretallada, torna a agafar una de les cartes que havia deixat
violentament damunt el bufet. Al marge superior dret d’una d’elles hi ha una
data: 1956. La Paulina, aleshores, tenia deu anys. I continua llegint el
contingut:
La Paulina va a l’escola.
Aquí a Sant Bartomeu aprèn la lletra. A tenir una formació que la portarà a ser
una dona amb un futur arreglat. Els seus primers deu anys els hem viscut amb
alguns percaços. La nena ha patit angines, també amigdalitis i refredats
difícils de combatre però malgrat tot, la nostra filla és una nena sana. Creix
nodrida i, encara que no la puguis veure amb els teus propis ulls, et prometo
que es troba en bones mans...
Després del paràgraf hi ha un espai
ampli que queda en blanc:
La Rosalia té molts
moments d’embriaguesa. M’avergonyeixo de tenir una dona que sempre està mig
entonada. La nostra filla no es mereix que algú li faci de mare sense tenir el
cap clar ni les idees ben assentades. Però les circumstàncies ens han obligat a
construir aquest nou camí...
Torna a haver-hi un espai en blanc i a
la cantonada esquerra del peu de pàgina veu la signatura d’en Maurici i una
frase curta que, a primer cop d’ull li costa entendre però amb perseverança i
coneixent l’ escriptura de l’home aconsegueix desentrellar:
No et preocupis per
res estimada Júlia. Jo continuo cuidant de les dues ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario