LA RIVALITAT DEL COR

LA RIVALITAT DEL COR

S’asseu en un dels graons del tram d’escales que separa les golfes de la planta baixa de la sala menjador. Abans però tanca el calaix del bufet i deixa el moble com si ningú hi hagués furgat ni regirat res. El diari en què ha vist que el marit ha mantingut una doble vida decideix agafar-lo i ficar-se’l a una bossa de viatge: una mena de receptacle de maleta que acull uns quants quilos de roba per fer desplaçament de Manlleu a Sant Bartomeu i viceversa Allí estarà segur, pensa. La por però, de cop la trasbalsa. I si en Maurici vol agafar-lo i no el troba en el lloc d’origen? El diari té un munt de paraules il·legibles que només la Rosalia pot desxifrar perquè s’ha familiaritzat amb la lletra de l’home des que el coneix. A aquestes alçades la Rosalia pensa que en Maurici no buscarà el diari de manera intencionada a fi de recrear-se en la seva obra narrativa d’art simbòlic. És un llibret massa gastat, que data de moltes dècades enrere i això li dona la pista a la Rosalia que, ben segur, el té conservat com un valor afegit a la seva joventut encabritada i envestida de malifetes no penals, però moralment intolerables. La temptativa de la Rosalia però, és indubtable. Recula i avança. Vol quedar-se’l però una part molt intrínseca l’atura en sec fent-li creure que comet un altercat amb un desenllaç conduit cap a la fatalitat menys corregible. El diari ara sap que es tracta d’un llegat existencial del qual la dona no s’hauria de desprendre. Ara tampoc no toca desatendre una prova de foc que qualla amb un efecte de cremor cada racó de l’ànima, que ambula amb un pena major. Un ànima que ja mai més podrà observar l’assolellada espaterrant sense aclucar els ulls. Tampoc podrà espetegar a riallades davant noves aurèoles de sorpreses circumstancials. La Rosalia se sent com una crossa amb la qual repenja tota la matèria corpòria per caminar passes endavant sense encertada. No obstant, el diari l’ajuda a vèncer els fantasmes de la por davant un marit malvat. Creu que és la força del motor que necessita per simular el paper de muller conformada i avinguda amb el tipus de vida reconegut fins el dia d’avui. És possible que es tracti d’un parany. Molt probable que les prediccions que ella elabora mentalment no tinguin correspondència amb la realitat més latent. Hi ha lloses que mai més es podran enderrocar. La flama de la confiança entre un matrimoni que havia supurat disgustos i moltes estones esquitxades per capítols de rivalitat, ja no podrà brollar sense passar factura. Una duna de fem arrossega en Maurici cap a la malignitat més maquinada. La Rosalia admet aquesta malícia, tot i que amb el seny procura estovar la corrosiva percepció. Vol intentar fer afluixar la creença que el seu marit ha educat dos fills a esquenes de la dona.

De repent, amb un acte reflex s’aixeca del primer graó amb brusquedat. Sent els ossos cruixir, com una alerta d’avís que vol retractar-se davant l’intent d’agafar la segona carta del bufet que, fa uns minuts, havia sostingut com per atzar. El diari es replega i continua encastat al racó del graó de l’escala, molt a prop de la paret que l’envolta. Un rampell pràcticament incontrolable impel·leix la Rosalia a continuar llegint algun altre paràgraf que, segur, conté actuacions inviables però farcides de veracitat. Torna a obrir el calaix i desembolcalla la carta. El sobre de la segona que havia agafat encara està més esmicolat. Sembla paper de fumar, en què només el tacte d’unes mans el fan acabar de desencaixar de la forma original procedent de fàbrica. El tacte és molt rugós, empal·lidit i sembla que tingui engrunes per les petites clivelles que foraden la part externa aparentment millor revestida. Per uns segons es queda pensativa: On carai deu ser en Maurici? Les quatre i quart i encara no pronuncia senyals de vida. Sembla fos, capbussat segurament en el seu doble vesant d’una vida marcada per la despietat més malèvola. La Rosalia creu que ja no tornarà.