GENS SENSE SANG

 

GENS SENSE SANG

En Maurici enraona cap a ell mateix sentint-se un pare que ha hagut de cedir la filla biològica d’una mare: la Júlia Marquès, per una necessitat peremptòria. La Júlia continua representant amb una mirada intermitent les línies curtes dels pocs paràgrafs que contenen el parell de cartes que la Rosalia té a les seves mans. La dona intenta rebuscar, soscavar, aprofundir en la lletra a fi d’esbrinar quins altres perjudicis ha comès el seu home.

Els ulls de la dona semblen dos lots que ja han recuperat l’angle de visió prou estès i desenvolupat. Ara no hi ha marxa ni trajecte retrospectius. El retrocés senzillament no es pot produir en el moment que la Rosalia intenta assimilar que ha estat una mare impostora.

La Paulina sempre havia estat la nineta preferida. L’única fèmina que ella considerava més propera als seus gens i ara resulta que no conserva cap correlació familiar. Continua llegint. En Maurici sembla vulgui destapar les seves impressions mentre testifica que ha robat una filla. Va repetint sense fre: el nostre i prematur amor. La Rosalia dedueix que es refereix a la Júlia Marquès. Una dona exiliada, com desterrada de l’escorça terrestre. La Rosalia comença a comprendre com en Maurici l’esquivava en ficar-se dins el llit. Ella recorda l’època en què tenien una mitjana edat i en Robert i l’Eusebi ja eren nascuts. En l’espai d’intimitat de la parella però, malgrat la concebuda dels descendents, es prescindien les abraçades caloroses, el tacte més emotiu i les paraules meloses. La Rosalia intentava apropar-se perquè volia consolidar l’existència d’un matrimoni sòlid però tot eren excuses: estic cansat, massa feina als corrals, m’hauré d’aixecar molt d’hora l’endemà i un llarg etcètera interminable. A vegades, en canvi, ell era qui la buscava. Ara la Rosalia pot reconèixer que era una mena de cerca per acabar d’exonerar el seu carregós sarró de culpes. Com podia en Maurici mantenir una relació a esquena de la Rosalia basada en una passió torrencial i desviure’s alhora perquè no li faltés de res a la Júlia?

De sobte, deixa les cartes damunt la superfície planera del bufet per eixugar-se les llàgrimes odioses i lliscants. Els records se li disparen com una bengala encesa amb un misto i van espurnant llum dins d’un cervell fins ara ignorant de múltiples memòries ancestrals. La Rosalia fa un recompte ràpid de la criança de la Paulina. La va curar de moltes febrades que la criatura patia. Li untava el tòrax amb un ungüent mols llefiscós i pudent alhora que eficaç per seu poder antisèptic i, així, rebaixar la inflamació a les amígdales i la càrrega de mucositat al pit i dins les foses nasals. La nena també patia una otitis rabiosa. El timpà se l’irritava i sofria els efectes d’una ressonància auditiva, en què una mena de xiulet li provocava una certa sordesa difícil de combatre.

La Rosalia, igual que qualsevol mare responsable, cuidadora i afiliada davant els problemes dels seus plançons, atenia la Paulina mentre en Maurici era als corrals. La nena tenia una conducta que li recordava a ella: pacient, soferta, amb una fidelitat impròpia d’una infant. Però era així de bona filla. De petita, ja apuntalava aquell comportament que de gran mai s’esvairia. Sempre pendent dels pares xacrosos per una edat gens indulgent i implicada en les seves molèsties de salut sense protesta. La Paulina, mentre els vells Ribó feien estància durant l’estiu a poble, ella feia escapades per visitar-los. Era commiserada, compassiva i comprensiva amb tota la família. Creava, amb la seva presència, un efecte de germanor entre els presents. La noia no ho pretenia intencionadament. No calia que hi posés empeny a l’hora de mantenir aquesta actitud de benignitat, ja que era pròpiament innata.

La Rosalia havia estimat la Paulina amb bogeria i, en aquests moments, en haver vist unes cartes tacades de llagues feridores i gens restablertes; tacades per una infàmia que no atén a raons, pretextos ni justificacions sent recel cap a la Paulina. Resulta ser el coit més adúlter no abans descrit. Però quina culpa té la noia davant d’un pare que manté una decisió improcedent a partir de fundar i perpetrar un matrimoni de mentida? Un matrimoni tan irreal, tan superficial i enganyós que no conté atributs que facin netejar el bassal embrutit per una aigua que ja mai més podrà esdevenir-se cristallina ni nítida.