FLAIRES DE PASSIÓ

 

FLAIRES DE PASSIÓ

En Maurici comença a arromangar-se les mànigues de la camisa; els llavis ben premuts van inhalant oxigen entretallat. Les respiracions s’acceleren i es alenteixen; com disparadors automàtics van deixant espetegar petites bales ígnies. La pressió labial entre ambdós cònjuges comença a desviar-se del sender del romanticisme per tornar-se tòrrida. El cossos socarrimats de benestar no pretenen aturar la presa de contacte. El polsador passional s’acciona. En Maurici palpa el malucs i descobreix nous racons eròtics; petites curvatures que, tot i el revelliment, les sent estilitzades i elàstiques; completament llises i apetitoses. Les mans, les juntures dels dits li van aixecant la faldilla a la dona alhora que en Maurici va cedint al convit d’un dormitori que badoca penombrós. L’ambient és planyívol i pietós. Vol honrar un matrimoni de mitja veritat i de mitja mentida: la comèdia i la tragèdia; el drama i la diversió; la rutina i la innovació; la noblesa i la traïdoria. Quantes paraules llampegants apareixen en el cervell de la Rosalia que, condicionada a complaure i fer de palanca d’accés, perquè el marit es desfogui corporalment, a partir d’una assedegada incontrolable, ara no els toca retreure’s. Com sempre, ella ha interpretat el paper de dona contenta, cordial afable, entranyable, joiosa, commiserada i misericordiosa. I ara més que mai, però, toca satisfer-se a partir de l’embranzida d’un torrent bioquímic de passió.

En Maurici repenja el cap darrera l’espatlla esquerra d’ella, mentre amb les mans li amanyaga els glutis amb virulència. El vestit el té mig pujat mentre la parella s’encamina cap a l’habitació. D’una revolada, en Maurici demana un petit parèntesi. Vol encendre un parell de candeles a cada tauleta de nit. No ho tenia planejat, però masses cops els desencadenants satisfactoris van lligats a la improvisació. Ella li descorda els botons de la camisa com una lleona famolenca mentre ell li fa un gest d’espera. Es dirigeix al comptador de la llum on té la capseta de llumins i dos canelobres fabricats a l’estil modernista, encerats d’un color ocre en què romanen immaculades les flames d’un amor reconvertit en un capoll; un capoll que es dilata per exhibir una posada floral derivada d’un amor que, per un instant, sembla germinar d’una estrebada, sense preliminars. Les flames dansen presumides i donen un toc d’ambientació més recollidora.

Mig despullats, comencen a barrejar-se les aromes d’un cossos que han rebrotat. En Maurici pot sentir com penetra dins d’una parcel·la femenina que abans la trobava prohibida. Ara veu un àrea enjardinada, plena de roses perfumades que demanen clamoroses carícies i una cura intensiva de fertilitzants. Ara mateix l’home se sent límpid i fèrtil. El sistema límbic del seu cervell, en què les emocions es disputen una partida constant per prevaler i puntejar el goig de ser les amfitriones davant qualsevol repte, ara només reclamen una fulgor sexual; un clam iridescent cap a la victòria davant d’un matalàs flonjo que sosté dos cossos que victoregen la recuperació física després de dècades de repudi i desentesa.

El desfogament corporal és inversemblant. Com dos adolescents intercanvien olors mentre exploren i intenten descobrir porcions recòndites, revols entre la matèria que necessita d’una palpada per revifar d’enardiment. No hi ha paraules retractores, ni recriminacions ni emprenyades. Tot es troba banyat per un revestiment que acull un parell d’anells que havien proclamat a la sagristia un amor conduit cap a l’eternitat...