CEGUESA FERA

 

CEGUESA FERA

En el llindar d’una porta amb un rovell que la delata sense confusió, l’home mira el vestíbul del cobert. Tot és rònec, consumit per una olor que ja no distingeix la matèria inerta. Els instruments d’obra, tota la maquinària i l’equipament per poder restaurar la casa li retornen la resposta. Ell pot endevinar la revelació que, de manera latent, experimenta. Els objectes també estan aplegats; molt desgastats pel pas d’uns anys que no deixen desatès a ningú. La vellesa és òbvia, tot i la falta d’amortització del material de construcció.

En Maurici fa ponderació i no pot evitar comparar-se amb aquests trossos d`andròmines. Ell es veu així. Algú que ha exprimit al màxim un temps rejovenit, afable i cordial per un home actiu, temperamental i efusiu amb les formes de tractar les dones. Aquests trets varen enlluernar la Rosalia, tot i que ella, al principi de conèixer-lo, sentia una mica de desconfiança. Així i tot,  va intuir que l’elecció marital faria que pogués redreçar la seva vida i li concediria l’anivellament econòmic que necessitava, a més d’un estat emocional inigualable. Ella era una dona amb un paper caritatiu. Feia donacions, entregues de bens, regals, ofrenes a canvi de res. Algú que sabia endolcir els cors dels éssers estimats.

En aquests moments, en què més de cinquanta anys han transcorregut des de la compareixença davant el santuari, no vol ni espera cap congratulació. Tampoc cap recompensa que pugui fer cobertura de les esmerces en les quals ella ha jugat un rol actiu i vigent fins avui. Es conforma amb un marit quelcom tosc però alhora conformista. Un home que no pretén deixar-la a l’estacada malgrat algunes enganxades verbals que han propiciat, a vegades, l’enfonsada d’un matrimoni a la vista exemplar. Molts anys d’adobament, de silenci immers dins d’un sepulcre, en què la possibilitat de poder rescatar l’ambient mortuori entre dues ànimes ambulants que s’han sustentat i, com paràsits, han arreplegat compensacions a curt termini, ja no és viable.

La Rosalia fent de planxadora, de fregadora, de cuinera, d’hortolana, de mestressa de la llar i, sobretot, una referència de cuidadora maternal, que no s’ha pogut denegar, ha afavorit un marit que només ha pogut desviure’s pel negoci de la pagesia i la ramaderia. Han estat temps penosos, grotescs, quelcom indesitjables per la resta de famílies, però inevitables. És cert però, que en moments en què els fills semblava es treien els ulls, el matrimoni Ribó feia d’àrbitre moderador dins d’un camp de batalla. Com figures d’autoritat policial, agafaven el comandament per intentar mitigar les infraccions verbals comeses per uns germans que no podien avenir-se en pau. La discòrdia era l’aliada de cada dia que no els abandonava a la sort; una mà dreta que tibava, que tensava la ràbia latent que l’Eusebi no procurava descuidar cap en Robert. La cridòria per una herència que no s’havia declarat lícita  treia de polleguera el germà mitjà i retreia constantment en Maurici com a responsable d’aquesta rivalitat.

Ara en Maurici, amb uns ulls enfonsats, estrets de mires i molt ensopits per una mirada vaga, indeterminada, ennuvolada, veu els errors. Quan temps més em quedarà per poder reparar el llastre de faltes comeses que haurien de convidar a una sanció irrevocable? Quan de temps hauré de conviure amb aquesta culpabilitat que es rebota i em transmet un aroma corrosiva, amb un regust agre al paladar?

La flaire de la puerilitat i la joventut més verges i alhora pecaminoses, igual que la verdor d’uns prats que llueixen la innocència cromàtica en estat pur per després, ser dallats i rampillats són un arma de doble fil. Són dins d’una  etapa en què  els ulls clars transparenten aquelles ganes de somiar amb un príncep encantat, una fada madrina, una sirena que pot fer màgia dins les aigües o un bufó que té la làmpada per concedir desitjos...