El PREU DE LA CULPA

 

EL PREU DE LA CULPA

Ara són records que delecten l’home, però amb rancúnia. També hi ha inculpació. Una mena de taca fosca que es va estenent per tot el cos, sense deixar-lo reposar en pau. No hi ha descansos intermitents. Les becaines, les migdiades, les pauses que podien fer que en Maurici es regenerés, prengués alè i tornés a agafar la benzina necessària per fer moure l’engranatge d’un cos envellit, ja no tenen protagonisme. Ell no desconnecta davant les seves cavil·lacions mentals. La casa pairal li ve gran. També la companyia amb la Rosalia. Una dona que sempre ha claudicat. Mai ha demanat almoina. Cap mena d’ajut per poder pujar tres fills. Sense llances de foc ni espases alçades, s’ha limitat a cuidar, a atendre tres descendents d’una manera equiparable. Mai ha rivalitzat amb cap d’ells. No hi ha hagut un afany latent a voler competir. No ha estat mai primmirada a l’hora d’oferir-los atencions. Tampoc ha mostrat predilecció ni motius per no tractar-los d’una manera heterogènia. Els fills són els fills. Ella sempre ho ha tingut molt clar. Uns cosso nuus que venen al món per nodrir-se de l’avidesa i la saviesa dels adults.

Ella mai, però s’ha considerat sàvia. Més aviat inculta. Pobra de lletra, però aportant consells que han afavorit els fills, els nens que han fet niu durant nou mesos en el ventre matern. Almenys ella n’està convençuda. I això la fa sentir orgullosa. Amb en Robert, tot i ser el més baix de defenses, sempre enfebrat, engripat i congestionat de pit, mai havia procurat sobrepassar la frontera de l’estima vers l’Eusebi i la Paulina.

La mare els ha fet avenir, tot i que, en créixer, els dos germans barons hagin serrat les dents i hagin deixat exhibir l’esmalt en senyal de pugna innegociable. Això ella no ho ha pogut evitar. Els diners han estat la perdició d’una família, en essència, honrada, però l’ambició d’enriquir-se d’una manera regulada a vegades fa perdre el nord.

L’Eusebi sempre havia estat envejós amb en Robert. Li prenia la col·lecció de cromos de personatges còmics d’animació, les llaminadures, els quaderns de plàstica que feia servir per acolorir. Era una mena de lladre. Tenia les mans llargues i sempre disposades a fer-se les ames de totes les pertinences del germà petit. En Robert plorava en silenci. La Rosalia el sentia a l’habitació. Ella de vegades el consolava, a esquenes d’en Maurici, per això. En aquells temps, l’home no mirava amb bons ulls en Robert. El veia massa empanat; ploramiques, infantilitzat, de complexió estilitzada, tan prima que semblava que d’una estrebada qualsevol el pogués fer caure.

En Maurici tragina en els seus pensaments. No sap com mirar la dona. La seva cara s’amaga, com si volgués escopir cascades de paraules ensalivades de fel. En sent com un escorpí inoculat de verí i no sap com contraatacar-lo. És un verí molt entranyat. Una poció verinosa que no vol deixar esquitxar les parets properes ni esmunyir-se cap a les profunditats més terroses. Ell sap a què es refereix. Hauria de passar a l’acció, però no amb la Rosalia. És massa arriscat i alhora escabrós. Una conducta abominable no pot fer aplanar la seva consciència i deixar-lo dormitar sense sentir aquesta nuesa emocional. Es sent com un nen petit encabritat en el seu món, paral·lel al dels adults. Un nen que amb la tossuderia característica d’infant pica de peus, sense pudor, s’enrabia. Agafa rampells sulfurats que ja no s’esvairan malgrat el pas dels dies.  Però ell ja ha deixat la infantesa a l’abocador. Fa massa anys que la innocència no l’acompanya. Ara tots els errors i petites negligències comeses en la trajectòria com a persona adulta han de tenir un preu. Sens dubte, el tenen i massa gros. És una mena de preu que es representa en líquid monetari, però a costa de deixar empobrir altres boques que també necessiten el suport alimentari per poder viure amb dignitat...