EL PES DE LES CICATRIUS

 

EL PES DE LES CICATRIUS

En Maurici de nen no va tenir ídols. La puresa infantil, que ofereix la possibilitat en safata de cantar als quatre vents amb una veu aflautada que aguditza la sensació de felicitat, mai ha pertanyut a l’home. Ell sap que ha hagut de conviure amb una realitat plena de privacions, de restriccions. Ha hagut de madurar a cop d’estaca per una guerra, una postguerra i unes condicions familiars que no s’avenien a l’esbarjo. Tantes infàmies, tantes penalitats i una convivència amb uns pares que s’amagaven en la seva ombra, en l’ombra del pecat que procuraven netejar quan el rector feia tentinejar el campanar de l’església mentre s’arraulien sense retraccions. Eren temps difícils, en què els fusells bombejaven bales que malferien cossos íntegres. Els gatells estaven preparats per anihilar a l’enemic que es trobés al front de la lluita i reivindiqués llibertat cap a la seva pàtria. Les trinxeres eren les petites foses, en què els soldats com en Maurici s’ajupien per poder protegir-se del règim falangista. Ells lluitaven i lluitaven per sobreviure, per defensar els drets d’una nació que se n’anava de cap a caiguda. Volien cimentar murs que poguessin servir d’escalada per deixar el torrent bèl·lic d’un enfrontament que semblava mai anés a concloure.

En Maurici recorda com un amic, l’Adrià, resident a Sant Bartomeu, estava reclutat a la llista dels militants que desfilaven per defensar el front republicà. Recorda com treballava d’acomodador en una sala de teatre al barri del Paral·lel, a Barcelona.  Allí va conèixer una noia que era cabaretera. Algú que tenia dots artístics i es guanyava les garrofes procurant entretenir l’expectació amb actuacions en què la música i la comèdia s’alternaven. La noia parlava amb el públic, el feia esclatar a rialles, ballava de manera peculiar, amb una desimboltura corporal que deixava badocs els presents. L’Adrià, ara ja mort per un general militar que bandolejava i feia presidir la brigada dels rojos que defensaven la repressió marcada per una dictadura feixista, era un amic del poble amb qui en Maurici de jove es desfogava oralment. Li explicava les aventures més picaresques que es relacionaven amb el món de les faldilles. L’home era un petit galifardeu, molt madur per l’edat però alhora un cap verd que feia furor a la vall mentre les noietes, pudoroses i amb un aire purità intentaven defugir-lo. Eren altres temps, es clar. La contenció de l’erotisme, l’orientació sexual i les arts seductores per aconseguir un emparellament formal eren una mena de prohibicions innegociables. No hi havia opcions de poder manifestar l’estat més viril i fructífer de l’ésser humà a l’hora de mostrar un amor encisador i platònic. Tot estava requisat. Tot era censurat i penalitzat amb l’exterminació de cossos impol·luts i encara gens entrenats a revoltar-se.

En Maurici mentre és a l’era sent pena. Una pena que mai podrà ser extenuada. Sant Bartomeu, qui l’ha vist i qui el veu! Ell va néixer allí. Va créixer en un poble en què la gent més empobrida de recursos econòmics vivia dels camps, horts i animals que procedien a una mort sagnant per assegurar-se la manutenció. No hi havia comerços ni cap hospital públic. Tampoc la revolució industrial havia arribat per reparar els danys que havien malmès vides per un guerra subversiva i perversa. Les cases eren les que eren. Totes amb façanes de pedra que no tenien la cimentació prou arrebossada de guix, per poder cobrir les clivelles entre cada peça empedrada. La mà d’obra estava molt encarida. Pocs paletes podien dedicar-se a reformar cases que dataven de molts segles enrere. Les subvencions no arribaven a assaciar la font d’estalvis de moltes famílies que vivien amb la soga al coll. En Maurici havia estat un testimoni clarivident. Podia imaginar-se el que el futur li concediria si no es posava a suar com un negre des de menut, per tenir plats d’arròs amb llet per esmorzar i verdures bullides i hortalisses amanides per dinar i sopar. Els seus pares no disposaven de suport governamental, per arribar al mes sense haver de cordar-se el cinturó. Quan varen arribar a la jubilació, en Maurici recorda que es podien sostenir amb una pensió irrisòria que el batlle del poble repartia als convivents després de la fundació de la seguretat social l’any 1963. Tot i així, les miserables condicions de vida no feien que en Maurici pogués contemplar altres paradisos més avantatjosos i enriquits de matèries primes.

A hores d’ara ell, en la solitud més fulgurant, veu que el tanteig amb les noietes, joves promeses encara castes, tenia una raó d’existir. Era com un mecanisme d’evasió davant tant de dolor acarnissat. Les feridures emocionals no podien curar-se a la lleugera amb una vida de cuirassa. Tanta rigidesa i tants pocs ingredients matisats per un sabor endolcit varen fer desviar de sender a l’home. I ja a les portes de l’etapa adulta va voler arraconar la cobertura de la pelfa, que sempre semblava que l’abrigava i l’absolia de pecats, per tal d’excedir´-se en els plaers sexuals més mundans. Persecucions, empentades, insinuacions facials amb una mirada àvida a l’hora de devorar cossos no abans copulats; un llenguatge no verbal i alguna paraula que honorava les jovenetes de Sant Bartomeu mentre les orelles eren regalades de paraules protocol·làries que les afalagava. En Maurici no es retreia quan havia de declarar la seva atracció cap al bàndol femení. Tenia una certa traça innata a fer vibrar i gairebé estremir de satisfacció veïnes del poble amb les quals havia intercalat petits diàlegs; paraules molt escurçades, que no donaven peu a dissertar sobre temes que poguessin fer despertar un interès recíproc.

Però, tot i la mancança de diàleg; tot i l’escassedat comunicativa  cap a les noies menys avesades als rituals sexuals però amb un encuriosit interès cap a la promiscuïtat, feia en Maurici estarrufar-se de goig. En sentia com els cavallers a l’Edat Mitjana, capaç d’entabanar una princesa procedida d’un rang dinàstic nobiliari que havia de guanyar-se l’acceptació del  pare, a fi de predestinar l’home a ser el jove promès d’una filla perlada de riqueses. No obstant, la fal·lera més tòrrida de menjar-se el món d’una mossegada; la temptativa menys dissimulada a fer d’honorable conqueridor de damisel·les púdiques no el feien sentir del tot entusiasmat. Una part molt intrínseca coixejava. Semblava ranquejar quan en Maurici s’atansava a consumar les seves arts seductores amb una intenció pretensiosa. Molt en el fons del  seu cor notava una buidor molt profunda. Una mena d’escorça foradada havia malferit les parets cardíaques. No hi havia batecs que trotessin al compàs d’una melosa simfonia. No servia de res l’afany d’en Maurici a voler-se empolainar. La seva imatge corporal era un reflex d’una xacrosa ànima que no podia desafiar les onades d’una mar emprenyada. Ell estava emprenyat. Molt en el fons, un emprenyament que l’emmalaltia no el deixava vanagloriar-se. Els auto elogis no tenien vigència. La seva autoestima minvava per una feixuguesa que l’arrossegava de manera vívida i molt perceptible...