EL FOC DELS ENIGMES

 

EL FOC DELS ENIGMES

En Maurici pensa com les han passat de magres. Especialment ell, en el silenci més arraconat, ha tingut la gosadia de veure’s empès a abandonar la família per un deute d’enguany. Un deute que s’ha esgrogueït amb el pas dels anys per una relliscada, en què la carn apetitosa, feble i atraient el va fer esllavissar. Ara és gran, però encara li queden forces per continuar vetllant pels peus de l’assumpció més mandatària. Els anys transcorreguts, dècades que s’han avingut amb un regust insuls dins l’ànima d’un home lluitador, sembla que volen retornar cap als orígens de la seva fervorosa joventut.

Ell es veu a través d’aquest vidre, cristal·litzat i entelat pel baf d’una humitat estiuenca que no defalleix, portador de molts errors. Té un sarró penjat a l’esquena que no gosa descarregar. Aquesta càrrega, plena de pedrots, lloses, enderrocs que semblen immutables davant les cavil·lacions d’un Maurici titllat de penitent continua recordant-li que ha de fer alguna cosa amb la fosa obscura que prové d’un passat compromès a ser obeït per uns dictàmens que no es poden eludir a la lleugera.

La Rosalia entra a la sala menjador després de veure el seu marit dempeus davant de la panoràmica que complaent, a través d’una finestra, li atorga un desplegament d’esplendidesa. Ella no gosa parlar. Es queda taciturna. Sap que la casa pairal té alguna cavitat còncava, en què hi ha forats que no han procedit a restaurar-se. Ella recorda el maletí, amb una obertura de fàcil accés i molts bitllets apilonats formant petites muntanyes verticals però calla. Sospita, intueix, gairebé sembla està a prop de resoldre un entrellat enigmàtic que no es presta a desvelar. La dona veu el seu marit abstret. La capacitat d’enraonia queda completament arraconada. No hi ha paraules, no existeixen atributs que puguin descriure el malbaratament de tants anys sotmesos a un camuflatge imperant.

La Rosalia vol esguerrar el silenci. Li agradaria esgarrapar la tibantor entre els dos cònjuges, per assolir un caliu agermanat; ser com un felí que pot escalar, trepar, intentar arribar al pinacle més alt d’un edifici, a fi de desentrellar què sosté la superfície terrosa. Ella voldria remeiar el distanciament amb alguna insinuació afectuosa. Vol fer preguntes. Molts interrogants queden suspesos en l’aire més tibi sense poder brollar amb resultats esperançadors. No hi ha prosperitat. No hi ha riquesa dialèctica. Un matrimoni abstracte mancat de solidesa. D’una autenticitat que mai ha deixat desplegar-se de manera afanyosa.

Ella està temptada de pujar de nou a les golfes. Vol entrar a l’antic dormitori en què s’havien engendrat els fruits derivats d’un coit passional. Almenys, en aparença, la Rosalia recorda les aventures més voluptuoses en què el desig carnal era prominent. Semblava que els dos cossos es fusionaven formant un motlle comú, en què les dues parts s’aigualien i fomentaven convertir-se en l’essència de l’amor més romàntic i acaronador; un amor que ha vist moltes estones de tristor, de deixadesa, de descuit, d’ignorància i de fredor. Només les nits de lluna plena els cossos s’arraulien entre els llençols per donar-se confort i recolze. Quants anys perduts! Quanta resistència per suportar uns cossos fustigats de frustracions! Quants sobresalts i entrebancs han fet estremir una parella que semblava invencible.

–      Maurici, què fas mirant per la finestra? - Pregunta la Rosalia – pots encendre la llar de foc? La casa està plena de glaç.

En Maurici fa un gest apocat amb el cap en què afirma haver-la escoltat, però els seus peus, ancorats a les plaques de fusta de fageda, no tenen l’empeny ni la voluntat a respondre la seva petició. No es gira, ni la mira ni gosa exhibir el seu rostre.

Ja han passat la seixantena del seu casori i no han celebrat les núpcies. Les bodes d’or no han tingut ni la més mínima voluntat a ser condecorades. Què ens passa? Es pregunta la Rosalia quan ja sap d’avançament que en Maurici es mostra distant. És com una escultura que no bombeja entusiasme, tampoc desídia, no cap emoció que pugui fer encertar la Rosalia a saber què pensa el marit...