LA BUIDOR DELS ESCOMBRALLS

 

LA BUIDOR DELS ESCOMBRALLS

Les dues gairebé tocades. La Rosalia fa un estofat de vedella, amb albergínies fregides, bolets i una salsa de verdures amb les hortalisses recol·lectades de l’hort. Mentre, cuina, un llumí mental la fa barrinar. Vol pujar a dalt. La part del rebost està plena de misteris. Ella ho sap però  la covardia , tot i la intriga, la retracta d’entrada a descobrir més enigmes.

En Maurici és a l’era pairal amb una escombra i una forca de filferro desembarassant les deixalles d’un sòl empolsegat, ple de guix i petites partícules de ciment despreses de les juntures.

Feia una estona estava badocant a través de la finestra de la sala, fins que la Rosalia aconsegueix fer-lo sortir d’aquest estat de transició somiador i torna a reactivar-se, per donar suport a una dona que sempre l’ha fidelitzat.

Mentre l’home treballa, el cervell es paralitza. No hi ha problemes, ni calvaris, no existeix el capbussament cap a fronteres llunyanes que han arrabassat la realitat més fidedigna. Tampoc hi ha culpables ni gent que hagi estat sacsejada per episodis demacrats. Sembla que l’espai que en Maurici trepitja vulgui oferir-li una mà en senyal de propugnació. Segurament, ell està retratant una vida que l’ha sobrepassat. Segurament, està imaginant un altre món paral·lel que l’ha superat. Que l’ha obligat a tocar més que mai de peus a terra per complir un deure transgressor amb els dogmes del puritanisme i la responsabilitat fidel d’atendre la família que ell decideix fertilitzar amb una muller de conducta modèlica.

La mà d’en Maurici es torna àgil. Sembla que, a través d’una feina tan sacrificada es belluga amb un sacseig inercial que no es proposa minorar. El ritme és atabalador. Potser un xic accelerat. L’home es sent sobre dosificat de compromisos.

A l’era pairal, molt a prop d’on havien tingut gallines, fa més de vint anys, hi diverses piles de sacs de formigó. És material d’obra per arranjar la casa. Un material que sembla es podrirà en l’oblit més míser. En Robert va ajornant el deure a fer que el terrat sigui remodelat per manobres experimentats i predisposats a treballar a hores remunerades. En Maurici veu també diferents bigues i maquinària industrial com  perforadores i trepants. Els seus ulls intenten de cop fer esquiva davant tants fets pendents a realitzar. L’itinerari d’activitats es atapeït. Ho sap però ara hi ha altres prioritats.

La seva economia es torna escassa per moments. Té limitacions que fan que l’home no tingui un respirar fresc i renovat. Ja no sap quan podrà arribar a fer net amb aquesta delirant promesa que va signar de manera il·lícita davant notari. Ell creu ara, amb una edat que li passa factura, que sembla que algú el vulgui esbudellar per dins sense cap consideració pietosa sense opcions per poder canviar de parer. La decisió es va fer ferma, tot i haver hagut de renunciar a moltes activitats que afectaven la vida familiar. Una família que s’ha vist alterada de complaences minucioses. Una família que ell no ha sabut honrar amb una conducta plena d’exquisidesa i cortesia. Una família a la qual ha hagut de girar l’esquena per una saga d’obligacions suspeses en l’aire més fredolic per poder després ser complertes.

De sobte, pensa amb en Robert. Un fill que es mereixia la major part de l’herència. Un llepafils i figa-flor de petit. Un ésser influenciable, també rondinaire i caparrut, però sempre a mercè d’un pare xapat de mires i amb un tarannà quelcom dictatorial.

En Maurici deixa l’escombra repenjada davant la porta de l’entrada del cobert. Al costat, molts tronc apilonats li recorden antigues aromes que poblaven la llar d’harmonia. El foc semblava que feia reconciliar qualsevol malentès o baralla entre parents. Les flames erigides, mentre enfilaven la seva virulència cap a la claraboia, volien fer amansir la guspira del geni menys contingut entre pare i fill.

Encara ara, després de cinc anys de no residir a Sant Bartomeu, la llenya fa recordar a l’home la flaire rostida de la cassola amb el preparat de pollastre. També les olles que es posaven damunt els fogons de la cuina, per poder coure l’escudella barrejada amb branquillons d’api, pit de conill, pilota i cansalada. Un brou que era aplaudit pels fills dels Ribó quan eren infants. Ara, tot això ja és aigua mullada.