LLUMINS APAGATS

 

LLUMINS APAGATS

Sant Bartomeu és un niu de roses. L’estiu deixa un rostre embafat per un sol que espetega raigs de llum a dojo. Totes les parcel·les de terreny estan florides: clementines, margarides, violes i tulipes es revifen guarnint el paisatge tan rústic i alhora acollidor que provoca una enveja benigna.

Aquell juliol de 2005 en Maurici i la Rosalia fan estada a  poble durant dues setmanes. En Robert s’ha agafat tres dies lliures a la feina i farà de conductor, per procedir al trasllat dels patriarques de la casa pairal. Els vells Ribó aprofiten per fer recol·lecció d’alguna sembrada que, quatre mesos, abans en Maurici encara es veia amb cor d’efectuar. Moltes hortalisses com tomaqueres, cebes, apis i enciams ja són comestibles i l’home aprofita per fer arrencada de les arrels i fer la collita.

La casa està freda. Cinc anys convivint a Manlleu i només aprofitar els estius per caldejar la casa rural té conseqüències. Tan deshabitada, tan despoblada de presències provoca que la fredor més aberrant qualli la massa muscular i arribi a pinçar fins l’última vèrtebra.

En Maurici es ressent dels ossos. Es nota esmorteït per un cansament que no perdona. L’edat passa una factura que no pot ser revertida. No hi ha preu possible que pugui fer recol·locar el desgast d’una edat que comença a ser avançada. Tot i així, l’home té esma per treballar. La feixuguesa i la sensació de flaquejar no el deixen esporuguit. Ell, amb totes les forces i els cinc sentits, continua desafiant el cruixir d’uns ossos ressentits i una energia que a vegades li provoca acidesa al ventre i un rodolar cerebral que no aconsegueix fer decréixer.

La Paulina una setmana més tard pujarà a estiuejar amb ells. Ja no tenien pactat així. Primer, el matrimoni Ribó atén  els seus compromisos laborables per, després, poder gaudir d’una filla sempre a disposició d’uns pares revellits, per facilitar-los afers i obligacions a partir d’un ajut genuí.

La casa fa pudor a humitat. És una humitat consumida. Sembla una olor que desprèn un aroma contaminant, carregada de toxicitat. El tancament de molts mesos vista no ha provat a l’habitacle a poder refrigerar-se a través d’una ventilació requerida.

Quan arriben la Rosalia surt a les dues eixides. La de la planta principal i la que es comunica amb les golfes i obre els portalons perquè l’aire penetri i desobstrueixi aquesta rigidesa aromàtica que quasi obliga als Ribó a contenir la respiració. Les parets tenen taques d’humitat.

La pintura necessita massillar-se i poder alimentar-se de noves capes que, de moment, no té. En Maurici sempre li diu al Robert que procuri amb el pinzell tapar els cràters abonyegats que fan que les columnes deixin supurar una mullena totalment contraindicada per una casa habitualment buida.

L’home té moltes batusses amb el fill, perquè el veu desentès. Com si els pares, mentre són vius, només fos cosa d’ells. Almenys aquesta és la percepció d’en Maurici.

En Robert, per altra banda, sempre determina posar fil a l’agulla i ocupar-se de la llar en què va créixer. Mai expressa cap negativa quan el pare, ja desesperat i impotent, li comenta les possibles reformes a tenir en compte. Li diu que els arranjaments són necessaris per poder conservar la casa i perpetuar l’ocasió de ser residida durant la temporada estival.

I en Robert assenteix  sense oposició alguna però a la pràctica la comesa mai arriba a fer-se realitzable. Sempre li comenta al pare que té feina, que la dona li exigeix molt. Que el pis de Manlleu també comporta despeses de manteniment que el jove matrimoni ha d’afrontar: contribució de l’immoble, subministraments, impost de societats, pagament domiciliari per ser propietaris d’una finca comunitària i un llarg etcètera que sembla inacabable.

En Maurici s’afarta de sentir la mateixa versió que sembla excusable, poc veraç. No obstant, l’home tampoc vol posar-se cabut. Al cap i la fi, el jove matrimoni s’encarrega d’acollir-los i en Maurici ho ha de valorar com si d’un guardó es tractés, després d’haver ofert les seves atencions més abnegades al fill menor.

Aquesta olor putrefacta. La Rosalia amb un olfacte molt desenvolupat nota el flaire a consumit. En Maurici també, però calla. Ell també sent per dins una sensació de rovell macís. Com si les vísceres no deixessin fer irrigació de líquids per procedir a la segregació pels conductes excretors. És una mena de putrefacció que el descompon  anímicament. La Rosalia no ho sap. És ignorant davant les experiències d’un marit atacat pels nervis menys refrenables.

En Maurici obre els porticons de la sala menjador un cop deixen el petit equipatge de roba. Ell nota que aquesta sensació tan obscura, tan fosa de llum l’està matant en el silenci més recòndit. Escondir-se però no és la solució. Cal passar a l’acció d’alguna forma. Necessita saldar l’últim deute. Desemborsar l’últim cèntim per sentir-se afí i conformat amb el seu propòsit. Ha de fer neteja d’un passat que li absorbeix els dies i les nits. El seu dormitar és bastant ras. No troba la postura estesa prou acomodada per aprofundir en un son regenerador. La seva consciència està tacada. O potser és la consciència de molts anys desaprofitats per un amor que mai va ser veritable? Però i l’autenticitat dels papers? Un matrimoni legítim que es va formalitzar de manera reglada ha de tenir alguna recompensa. No obstant, ell no sap apreciar-la. Els seus ulls, ara decantats a través del finestró, en què una llum plena de resplendor està orgullosa de la seva irradiació, mira el rere fons d’una plana de prats arrenglerats que deixen emergir aquella clorofil·la olorosa que mai s’esquitlla.

El paisatge mut sembla vulgui retornar l’home la clau del seu alliberament davant d’una captivitat ofegadora. Veu una plana verge que verdeja pretensiosa el seu encant, sense esperar guanyar cap concurs. Simplement, es rendeix al que és. No hi ha competidors, no hi ha aspirants a obtenir un premi simbòlic davant la bellesa intacta d’uns prats que es rebolquen amb el gronxament d’un vent que deixa sobresortir una alegria d’esclat.

En Maurici veu la llunyania. Tots els prats buits. No hi ha masies, cap casa rústica que els seus ulls puguin divisar. Ell, no obstant, sap que en els racons més amagats petits habitacles guarneixen un encant longeu. Són edificacions antigues que daten de moltes dècades enrere, però es mantenen il·leses. Ell, després de desfer l’equipatge, vol sortir a donar una volteta. Li agradaria aprofitar l’arrancada d’hortalisses als dos horts que té al seu càrrec per, després, esbargir-se amb una passejada.

No vol dir res, però, a la Rosalia. Creu que es produiria un litigi verbal que desuniria el llaç trenat d’un matrimoni que ha compartit més de cinquanta anys a les palpentes...