EL PLOR DE GEL

 

EL PLOR DE GEL

El cap l’acomoda a l’espatlla i els ulls se li tornen plorosos. Les llàgrimes podrien semblar una imitació, una actuació simulada davant un plató d’estudi o un amfiteatre, però, en aquests moments, són especialment verídiques. No hi ha cap indici que falsegi la sensació de penediment que l’home sent. La regada de gotes salines van relliscant dels ulls i van gotejant les espatlleres d’un vestit estampat. La Rosalia s’adona del plor que sembla gairebé d’infant, redimit però no en fa menció. No vol alertar els sentiments més arrelats d’un marit, que ara sembla vulgui amansir una trajectòria de vida immoral.

Deixa que vessi la plorera, com si després d’una represàlia per una entremaliadura hagués tingut cabuda. Ella li acaricia l’esquena amb un cert entorpiment. Li fa massatges lleugers. Vol consolar-lo però li manca l’empatia que li agradaria salvaguardar. La Rosalia ja ha descuidat empatitzar, sensibilitzar-se i comprendre amb un vessant d’allò més sincer, les trapelleries conseqüents d’un home que ha creuat la frontera del respecte i la valoració incondicional d’un matrimoni que havia de consagrar-se a la felicitat més rotunda.

En Maurici s’eixuga les llàgrimes i es retira cap al menjador mentre la dona comença a sacsejar les bosses amb el tiberi d’hortalisses per cuinar. S’afanya tant com pot perquè la vetllada sigui peculiar. De sobte, recorda que té una bossa a l’habitació que ha d’endreçar. Roba de segona mà, de llenceria brodada que encara s’ha d’emprovar per saber si li va a la mida. Però decideix esperar-se. Ha de reunir forces per estar a prop del seu home: pentinar-lo, empolainar-lo de bones complaences gratuïtes. No pot ni vol descuidar el tresor marital que va escollir a l’altar de Sant Bernat per agafar-lo de la mà fins a l’última inspiració. Avui tot ha de resultar perfecte. Res de baralles, res de planys, res de remordiments, res de retrets ni cares llargues ni morrudes. Res d’expressions facials irritades ni celles sorrudes. Ha de ser tot com un festival, en què els focus han de fer saltar els ballarins al pòdium, per exhibir el seu talent artístic més agosarat i estilístic. Tot molt fantasiejat i alhora realista; molt fictici i idíl·lic, però també solemne i materialista; tot molt abstracte i també tàctil, notori, tangible, completament sensitiu.

La Rosalia es deixa vèncer pel cuquet de la gana. De cop s’ha tornat golafre. Vol laminar tots els dolços que es fabriquen en el mercat. També vol que el marit llesqui fins a empatxar-se.