OCELLS SENSE ALES

 

OCELLS SENSE ALES

En Maurici espera pacient. Mentrestant, trasteja l’armariet, en què el compta revolucions de la llum té cabuda. Busca llumins per encendre veles i, per sorpresa, troba un fanalet que li sembla prou suggerent per posar-lo al centre de la taula. L’agafa amb cura. És d’una forma romboidal, amb un perímetre d’acer inoxidable. Prem l’interruptor de l’encesa i veu que il·lumina prou bé la sala. Es queda enlluernat, embabaiat, torbat per una sensació d’estranyesa. Tants anys arraconat i ara potser pot aportar un toc d’ambientació prou càlid, per fumigar totes les penes d’una rematada època. La llum sempre perfuma, depura, llustra, desinfecta i desintoxica tot rastre de porqueria. Emet puresa, pulcritud, virginitat, la guspira d’encant i, sense dilacions, deixa que qualsevol espai rellueixi mancat d’odi i remor rancuniosa.

La Rosalia s’encamina a la pastisseria. Aquell tortell ovalat, gratinat amb fruits secs i unes roses amb pètals desplegats al nucli de la pasta més vistosa captiva la seva atenció. Es mira els replecs i veu com els colors beix i daurat són idonis per una cèlebre vetllada. Una vetllada en què els comensals alçaran les copes en senyal de bonaventura i pau. Voldran degustar les postres sense resistir-se, sense posar-hi objeccions que robin un moment magnificent.

En Maurici posa el fanalet, apaga el llum general i veu com reflecteix una posada extasiada, dotada de romanticisme i bellesa per eternitzar l’encontre. La Rosalia triga molt a arribar, es diu l’home impacientat. No sospita ni en somnis que serà obsequiat amb un lot d’ingredients de confitura, que podrà assaborir sense demanar permís a cap mentor. Podrà dissoldre els sabors amb pausa, intermitentment; delectar-se sense pressió ni cap fenomen amenaçador. Per fi nosaltres sols, pensa en Maurici. Cap brúixola, cap temporitzador, cap rellotge de sorra, cap campanar de paret. Res que el pugui deixar paralitzat per un temps ja vençut. Avui per fi seré lliure, es diu; una llibertat mereixedora, creu. Una llibertat que no arrossega trons ni llamps, que provenen d’afers irresponsables i repercussius.

La Rosalia el vol premiar. Vol que tingui uns moments, en què la salut de l’home no quedi ressentida pels trasbalsos cardíacs i hepàtics. Vol alleugerir-lo de tota purga i culpa. Vol compensar-lo amb un embolcall de paper-cartró que tingui colorets llampants; una vistositat que, al desembolicar-lo, perduri. Les tempestes han de quedar arrecerades.

Gairebé les vuit i quart.