INSTINT SALVATJE

 INSTINT SALVATGE

La Rosalia està a punt de fer rodolar el pany amb la clau metàl·lica. Sospira en silenci. S’infla d’aire els pulmons per després exhalar-lo a contracorrent. Deixa el cabàs damunt l’estora d’espart que hi ha davant l’entrada: prou, prou! Necessito que tot sigui el preludi d’un festeig recent encetat, esdevingut sense foscor ni cares que vagin entelant la meva capacitat visionària. De cop i volta, es posa contenta. Una alegria un tant retocada, fresca, renovada, reforçada i encaputxada per una solidesa, que la pròpia Rosalia no sap avenir.

En Maurici creua el passadís amb el coll de la camisa arrugat i els botons mig descordats. Voldria fer l’amor amb ella tota la vesprada però no gosa contradir-la. Se la mira arrebossat de fam morbosa, eròtica, gairebé àvida per gaudir d’una fase sexual plena d’experiències culminants. A la meva edat, es diu. I la meva dona encara em desperta l'esplendor de les roses que s’acaben de dilatar, amb els pètals aletejats, obertes al pol·len més fèrtil, per procrear i fer una posada sense complexos ni vergonya. Haver tastat la carn d’una muller que l’havia tingut en l’oblit més patètic li sembla una aberració, un pecat. Però ha passat. Fa unes tres hores que s’han rebolcat a través d’uns llençols impol·luts, han intercanviat fluids hormonals, s’han mossegat, s’han bavejat, humitejat, han degustat el plaer de sentir-se en unificació, en simbiosi, en un clima de generosa reciprocitat. Ell, però, només pot pensar malgrat el desig sexual més tòrrid, en la conducta d’una esposa que sembla indulgent; una dona verge davant creences impures. No té res a amagar, creu en Maurici. Tota ella resplendeix la càndida flameta d’un sagrari eclesiàstic. Aquells reflexos de llum que guarneixen les catedrals més redimides als manaments de Déu. Ara per fi se sent confiat i obeeix qualsevol proposició que el vol conduir cap al temple més diví, en què la connexió amb la Deïtats complaents davant els errors del mortals sempre queda prioritzada.