EL REFLEX DE LA BESADA

 EL REFLEX DE LA BESADA

Les dues boques pateixen carícies involuntàries. Volen articular paraules d’amor, però no troben la fórmula per descriure l’espai d’intimitat del qual n’estan sent partícips. Les comissures es toquen i en Maurici nota la boca de la dona carnosa alhora que llefiscosa. També resseca i quelcom espellada pels anys de vida imperdonables. No obstant, de sobte, com per impuls mimètic insinua petonejos minúsculs. És com si estigués posseït i obligat a rendir-se a l’entrega d’una ànima atracada per la Júlia: una forastera i també una presència alligada, ara pot desempallegar-se d’aquesta presència que, en el fons, maleeix fins als ossos.

Les dues rodanxes humanes es fusionen a partir d’un bes cada cop més efusiu. Les boques es retorcen, van xuclant amb intensitat els paladars a través d’una llengua que s’afilia, s’avé, es compenetra a la perfecció. Quant de temps havia desitjat aquest moment, es repeteix en Maurici ben torbat per la sobtada brusca. Les mans van acariciant l’esquena de la Rosalia, la columna vertebral fins arribar a les lumbars. No pot ser, es va dient l’home. La vull per a mi. És el primer cop que sento la necessitat d’injectar-me de passió benigna amb una dona que m’ha tributat sense retrets. Realment em mereixo aquest premi?

Mentre, els tocament fervorosos es van fent més intensos, bulliciosos, amb veus que gemeguen davant el zenit del gaudiment corpori. S’adonen que no tenen ganes de separar-se. En Maurici sent que la Rosalia ignora aquest viatge amorós que ha esbiaixat la bona relació entre un matrimoni humil, conservador i fidel. Creu que la Rosalia no coneix l’existència de doble fil de la Júlia Marquès. Creu que no sap que la Paulina és una filla postissa; una descendent de pròtesi, implantada per decret-llei per un facultatiu mèdic amb el poder en mà de fer retocar les escriptures en el registre civil.

Ell, embabaiat, totalment bolcat a complaure una dona amb la qual veu que pot consumar un amor mai abans autentificat, es neteja la consciència pensant que la Rosalia no posseeix ni la més mínima sospita; cap indici de perfídia; cap acte que hagi blasfemat el bon nom d’un matrimoni unit, congregat, convergit, perfectament sintonitzat al ritme d’una vida camperola i ordinària...