NITS DE PAU

 

NITS DE PAU

La Rosalia sembla vulgui apropar-se cap a ell en senyal de benedicció, redemptora de la pau. Durant massa dècades li ha fet de mentora. L’ha alliçonat, li ha fet d’educadora dels fills, de consellera incondicional, també de mestressa de la llar, de muller crucificada davant possibles aventures d’oci. Sempre recluïda, sense permetre’s adquirir cultura, obrir-se a terres foranes, països exòtics, deserts arrebossats per un sol torrador, illes esquitllades per un mar brau i ple de personalitat i ciutat monopolitzades per una arquitectura regida per tendències artístiques diversificades.

Ara ella sent un cert agraïment. Un agraïment racionalitzat. Molt reflexionat i sorgit d’una ment que s’adona que l’home a purgat per ingenu. Tot i la seva latent picardia malvolent, ell mai ha volgut fer mal la seva dona. Allí dreta, demanant-li una celebració per esborrar l’escletxa consumida de tants anys de dolor corsecat i experimentat en el silencia més primitiu, ell segur vol esmenar la seva comes il·lícita. La dona, ell pensa, només vol fer les paus. Una premuda de mans, una empunyada a fi que la justícia torni a imperar en les vides que han bifurcat un camí que, en primera instància, calia forjar plegats.

En Maurici, en segons, mentre ha vaguejat per altres espais inaccessibles, veu com la Rosalia espera una resposta. La dona se’l mira amb compassió, amb una conducta servil, sempre a mercè dels contratemps, però amb una intenció resolutiva. Ella espera mentre nota com els peus se li desclaven de la superfície solar. Vol fugir i alhora romandre amb en Maurici. Com explicar-ho? Potser la Rosalia necessita que el marit aboqui el sac de confessions que manté lligat amb un cordill i nuat. Espera que pugui deslliurar-se de tanta luxúria i nits d’insomni delirants, espetegant paraules indesxifrables a cau d’orella.

En Maurici s’incorpora del sofà i s’apropa cap a ella. Li agafa les espatlles mentre s’atansa lentament. Intenta inclinar-se endavant, amb una posició erigida. Ell nota com les mans li flaquegen, però encara pot acaronar la cara de solcs ullerosos i arrugues que mai més podran reparar-se. Les mans van relliscant al voltant de les galtes de la Rosalia. Comença a dibuixar, amb els palmells, rodolins petits; suaus fregues que permeten un presa de contacte fraternal i benaventurada amb l’esposa dels somnis més innocents. Una guspira de plaer, de sobte, fa estremir en Maurici. Les mans van relliscant a través de la barbeta de la dona, la mandíbula, els llavis. Li va palpant el rostre d’una muller que havia retratat en secret. Havia creat un disseny pictòric amb una fesomia idíl·lica. Potser de tant irreal que era ell, molts cops, havia decidit velaritzar-la.