ESTELES DE PENITÈNCIA
La Rosalia estava convençuda que la
Glòria no havia mai tingut constància del peluix però no sabia com
demostrar-ho. D’altra banda, tampoc podia endevinar quina era la font de
procedència exacta que revelés un objecte amb lletres brodades de manera pulcra
amb un fil de llana gruixut i voler deixar constància d’una identitat dual. Probablement
el peluix l’hagués confeccionat l’amant. Segurament en Maurici volia tenir un
obsequi que commemorés un fill portat al món en l’estat més clandestí i
endinsat, a fi d’aclofar la seva culpa. Tot un detall, es diu la Rosalia
mentre continua capbussada en un marea imaginària de pensaments submergits en
aigües tèrboles que ja no es dignen a calmar el més mínim balanceig. Són aigües
profundes, que oculten encants gens benvinguts. Tresors tacats per la malesa i
la deshonra. Un pecat que no és susceptible a una possible exoneració.
Aquestes cartes i tantes més
escampades de manera transversal dins d’un moble rústic i revellit pel pas d’uns anys caducs, ja no
poden fructificar cap sorpresa dignificant. Tot és escòria, brossa plena de
relíquies que la Rosalia no sap com digerir. L’estómac se’l nota contret,
esquifit, com si hagués perdut la mida original d’òrgan vital que acull
nutrients per ser assimilats. De fet, ella ja ni el percep. Només un encenall
d’acidesa. El seu estat corporal ha retratat molts anys viscuts dins d’una
màscara d’enganys; una màscara que semblava volia fer espetegar un somriure que
exemplificava fraternitat.
La Rosalia sempre s’havia esforçat a
mantenir un caliu abrasador per continuar oferint gramets d’atenció al servei
d’un marit fred i esquiu. Ara veu el seu gran error. Ara, per fi, entén massa
coses: els canvis hormonals, les borratxeres regulars, l’humor oscil·lant dels
tres fills.
Després d’haver llegit les cartes d’un
Maurici, s’adona que la família Ribó sacrificava moltes estones d’oci. No es
permetien reunir-se a taula i petar xerrades sense sentir la pressió de
l’amargura més latent. Tampoc viatjar. Només pensar en el testament vital. En
Maurici el té molt present. És un aspecte que gairebé el trastoca. Les nits de
tràfec sempre s’han fet incommensurables. No hi havia forma de revertir la
preocupació que l’home sentia per no disposar de més riqueses que terrenys
inhòspits tot i que també fertilitzats per l’exuberància de conreus massius. La
Rosalia però, ara sap que la principal preocupació del marit es desvia de
direcció. Ell havia declarat la Paulina com a filla legítima; l’havia inscrit
en el registre civil; l’havia acceptat i protegit davant qualsevol contrarietat. I en Joel Marquès
també era mantingut durant el cicle de vida. La infantesa i l’adolescència del
xicotet era transigida per uns ingressos econòmics, dels quals la Rosalia n’era
una completa ignorant. Una persona utilitzada, menystinguda, desprestigiada.
Algú sense potestat per deixar un home que només s’ha aprofitat perquè li fes
de crossa. Una servent que havia d’atendre el llegat familiar sense recórrer a
gestos de protesta. Una dama de companyia; una súbdita obedient, sumida en el
rol hospitalari; un ànima caritativa que no ha estat capaç d’avenir-se amb
l’albada que cada matí apareix per apuntalar nous horitzons d’esperança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario