LA FOGUERA DE L'OBLIT

 

LA FOGUERA DE L'OBLIT

Les seves vèrtebres no articulen moviments enèrgics. Més aviat mostren una imatge de retracció; una discapacitat psicològica fa que la Rosalia no pugui caminar. Està glaçada d’estupor. La sorpresa ha estat desprevinguda, massa inesperada per declarar-se com a acceptable. Però ella no està en condicions d’acceptar res. No seria just després dels anys de silenci mortuori. Ara el que pertoca és titllar en Maurici de profanador. Algú que mai ha considerat els sentiments de la Rosalia. Ara, no obstant, tot són paraules. La llei ha burlat el seu decàleg. Les normes que semblaven intocables s’han infringit des dels inicis del festeig. El període del novici la Rosalia ja el visualitza com  un engany molt aparatós per tolerar. Cal dir però, que en Maurici mantenia un paper molt ben constituït. Era un marit ferm, regi, determinant, decisiu davant la pressa d’eleccions. Algú que sabia destriar a conveniència què podia compensar a la família Ribó. Però tot era superflu. No existia cap sortidor verbal que deixés espigar paraules sorgides del cor. Paraules brollades des d’un entranyat disposat a defugir els records i les experiències d’un passat i alhora present ombrívols.

L’osset de peluix marca una trajectòria que no pot ser desentesa. Els primers anys de vida d’una criatura il·lesa, innocent, submergida davant l’estela de la candidesa més pueril,  fan de punter irrevocable. La Rosalia veu aquesta fletxa imaginària que l’obliga a retrocedir en el temps. És una línia despuntada, més aviat obliqua, que es belluga vagament i va marcant compassos i ritmes davant de vivències tòrrides. Ella, però, es sent descartada. Aquest segment de vida  no la converteix en col·laboradora ni intèrpret de la vida conjunta amb en Maurici. Només un figura rellogada que segueix la mateixa melodia insulsa sense ser capaç de taral·lejar-la de forma apreciable.

Ara es troba entre l’espasa i la paret. La seva companyia sap que és totalment ocasional. Com ha pogut la dona patir tanta ceguesa en solitari? Com els ulls no albiraven aquests secrets tan ben portats després de múltiples alteracions en la conducta d’en Maurici?

La Rosalia no sap respondre res. Es nota empatxada d’informació. No vol seguir regirant el bufet, perquè sap que tot el que trobarà la dirigirà cap a la descoberta d’un parany inconfusible. Ella es decanta cap al bagul i obre la tapa de ferralla blindada. Agafa el peluix d’una revolada. El toc marronós alhora que esgrogueït pel pas de les dècades li concedeix una imatge peculiar. Sembla una figura acabada de néixer. Un nadó inanimat que pot xerrar pels colzes i confessar uns orígens tenebrosos en què la Rosalia es troba exclosa davant la criança d’en Joel Marquès.

De cop, se’l mira i remira. Els ulls atònits, fixats cap a un infinit vague, fan torbar-la per despertar-li una petita guspira d`inspiració. Mira el rellotge, les cinc menys quart. En Maurici desaparegut. I ella plorant en solitari, emergida per una pena desoladora, fecundant un torrent de fúria implacable que s’acreix sense pudor. Un flaix pampalluguejant li desperta la idea de cremar el peluix. De sotmetre’l entre els encenalls de foc i les brases rogenques a fi de poder alleugerir per moments la sensació d’impotència d’una Rosalia desarmada en forces. Un ritual que convida a fer desaparèixer de la memòria la traïdoria intencionada d’un Maurici viril.