l'ULL DE LA RÀBIA

 

L'ULL DE LA RÀBIA

La parla amb la Rosalia no podia tenir cabuda quan una altra dona, en l’època de màxima virilitat, li havia robat el cor a l’home. Com he estat tan ximpleta i babau? Es pregunta la dona. Les esllavissades amb la Júlia tenien alternança amb la convivència marital compartida amb la legítima muller. I aquesta última sense adonar-se de res. Tot aquest feix de papers són la prova de foc en què en Maurici procedia a unes vomitades de lamentacions, inculpacions, desitjos i anhels. Ja en tenia prou amb les cartes per poder bombejar les ferides més soscavades dins d’un cor encongit; unes ferides denses, que han forjat una trajectòria, en què dos fills havien nascut amb un any de diferència: la Paulina i en Joel Marquès.

La Rosalia agafa la segona carta amb el sobre trinxat. Ja no pot tractar l’embolcall amb cura. Les mans tentinegen com un repicar de picarol al campanar més alt de qualsevol dignatari eclesiàstic.

La carta data del 1945. Està desdibuixada amb una cal·ligrafia empobrida d’enteniment, però, tot i així, la dona pot captar al vol les paraules que estan vinculades a un nexe indestructible. Un petit fragment de quatre ratlles escrites la fan gairebé delirar conscientment:

El nostre fill, Júlia, aquí a casa va ser producte d’un amor consumat a pocs quilòmetres de distància de la casa pairal. Un fruit que creix viu amb ganes de menjar-se el món.

Continua paginant perquè veu que la lletra no es presta a continuar llegint amb claredat. Li dona la volta del revers.

Durant els anys que em queda de vida, malgrat la teva malaltia, en Joel estarà sempre ben atès. No sabrà gaire de la teva existència. Tu no vols que pateixi i jo ho respecto. La Mercè es farà càrrec d’assistir-lo mentre creixi amb la manutenció transferida i anys més tard serà donat en adopció. Oi que m’entens?

Torna a haver-hi un espai blanquinós bastant buit. Sembla com si en Maurici escrivís parlant de portes endins, molt arrecerat davant d’uns pensaments llagrimosos en què mostra penediment:

M’has d’entendre Júlia. No puc abandonar la meva dona. La meva moral no m’ho permetria. Són temps difícils per a tothom. Espero amor meu que em puguis perdonar. Jo estic al teu costat. Penso, somio i parlo amb tu a la distància. No vull perdre el contacte però són massa compromisos econòmics a tenir que cobrir.

Malparit! A desgrat la Rosalia arruga d’estrebada la carta. Ara entén els objectes lúdics al bagul que va trobar un temps abans a les golfes. Eren estris que en Maurici ben segur comprava d’amagat per aquest fill del pecat: en Joel Marquès. Les inicials “J.M” tenen una gran relació amb aquesta criatura. Com ha pogut ser tan impassible el marit davant d’un fet tan ingrat?