GARBUIX D'INTIMITATS

 GARBUIX D'INTIMITATS

La dona sent que el cor li vessarà per alguna banda del cos. Sembla partit en dues meitats. No pot continuar tractant en Maurici com si no passés res. Però ho ha de fer. El seu deure és comportar-se com una bona minyona, submisa, complaent, involucrada en els maldecaps d’un marit que ja ha obtingut la jubilació. S’ha de preocupar per la seva salut, ha de dormir a la mateixa habitació, sentir l’aroma de la seva pell, el tacte de la roba quan la renta i la planxa. Ha de creuar mirades de complicitat. Ha de compartir moments de tertúlia distesa com si res. Massa obligacions, massa enfilalls protocol·laris però la Rosalia no gosa preguntar. No li pertoca entremetre’s en un assumpte que no mostra un color definitori, amb unes pàgines submergides dins un joier que ja no podran mai més ser avivades. Quina mena d’esposa ha sigut durant més de cinquanta anys? Ha esta el prototip idoni que sempre ha callat i alhora acontentat en Maurici en tot el que li demanava? O potser ha estat una dona de conveniència, algú amb qui l’home s’havia aliat per enllustrar una imatge que sempre ha tingut taques de brutícia ètica gens esmenables? Quants anys més haurà de comportar-se com la dona modesta que mai ha trencat cap plat a fi que en Maurici li concedeix el bon vistiplau?

Mentre té el diari a les mans se sent boicotejada. En Maurici sempre l’ha privat de tota relació social. Sempre ha estat una esposa recluïda, sense pronunciar cap gest de protesta. Les actuacions dotades d’una dosi de rebel·lia no havien d’anar amb ella. S’havia de dissoldre com un glaçó dins d’una copa de licor. Algú que havia de mostrar força i, sobretot, predisposició al paper més lleial. En Maurici mai deixava emergir de la boca cap llança de foc abrillantat. Totes les paraules serien més aviat eixutes, tosques i condicionades per un dia a dia exemptat d’al·licients. Maleïda la seva sort!

La Rosalia pensa si ha estat una desgraciada. Una pobra infeliç que sempre s’ha hagut de resignar a capbussar-se en escenaris, en què mai faria cap intervenció de diàleg ni es permetria instants de lleure. En Maurici seria l’únic que furgaria en els petits plaers, en el gust de la carn més torrada de dolçor.

La Rosalia va paginant el diari amb fàstic. Ara ja sap que les inicials pertanyen a una dona de la qual en tenia negada qualsevol indici d’existència. Comença a sentir-se de cop trastornada, indignada. La frase t’estimo i t’estimaré sempre és una declaració d’amor en tota regla, en què la muller està descartada. No li agradaria malpensar, d’altra banda. Però l’os de peluix què hi té a veure amb el diari? No vol malfiar-se del seu home. Tres fills han fet créixer en una habitació plena de cortines d’encaix, llençols de franel·la, cobrellits amb molts cors estampats i una llum tènue que insinuava la guspira del romanticisme amb una flaire de puresa. Però el peluix ha de pertànyer a algú diminut, a un ànima d’infant, a algú annexat a aquest manuscrit. Perquè les inicials JM coincideixen amb una dona amb qui ben segur el marit aconseguia proliferar l’orgasme de la felicitat?