L'ESBORRANY

 

L'ESBORRANY

La Rosalia s’adona que el seu home ja no pot mostrar-li sensatesa. Tampoc, però, pot presentar-se a casa com si res hagués passat. La dona té ara un diari a les seves mans que fa que pugui enraonar pels colzes. Moltes paraules es solapen. La lletra tremola per una mà que confessa pecats, lligats a la traïció que trenca amb la fidelitat conjugal. Ella va passant pàgines amb una rapidesa descomunal: T’estimo i t’estimaré sempre. També pot desxifrar les paraules: família imposada i deutes. En general però té dificultats en resseguir les línies. El diari, d’alguna manera deduïble parla d’una família que hagi esdevingut en la vida de l’home com un resultat condemnatori a un error incorregible. Quin poca vergonya! Pensa ella, encara que després rectifica: però he de ser bondadosa. Ell no pot notar que he descobert un sac ple de runa que capgira la raó de ser d’un matrimoni que semblava estar a l’alçada.

El cap de la Rosalia bull a marxes forçades. El rellotge clavat a la paret, com un monument esculpit, immòbil davant les contrarietats d’una vida complexa li retorna el trànsit apuntat cap al futur. Davant el bufet, es mira els objectes que tenen la funció de transmetre-li un sentit  memorístic. Pot ser que alguns d’ells hagin anat a parar allí per casualitat sense que tinguin implícitament cap valor sentimental. Tot i que, en qualsevol cas, la Rosalia sempre els ha conservat com si fossin part del seu llegat vivencial. Tots tenen un significat encara que sembli, a primera vista, incongruent. Formen part de la quotidianitat d’una parella que, de tant en tant, s’esforçava en celebrar algun convit, algun acte litúrgic, alguna cerimònia que desmarcava el dia a dia campestre. Escasses vegades, però, podien trencar amb els esquemes d’un focus de vida ritualitzada, en què els afers acostumaven a ser cronometrats, a més de calculats i estudiats abans d’acomplir-se. Els moments de recreació  sempre eren moments efímers, que es voleiaven en l’espai ingràvid sense deixar petjades. Cap empremta que pogués obligar la parella a asseure’s i amb una copa brindar per una qualitat matrimonial inimitable. Les bones estones, encara que es mantinguessin en aparença, sempre sucumbien per una saga successiva de maldecaps, cabòries, manies, capficaments, encaparrades, tot i que, sobretot, secrets.

La Rosalia torna a mirar la portada del diari. És d’un verd obscur tirant al color de la clorofil·la de les fulles. D’un tacte vellut, bastant agradable encara que la qualitat del paper és trencadissa. Mentre va palpant amb la mà la seva textura sent com si el gruix insignificant s’anés a estripar. És la sensació que ella té si bé es noten els efectes d’una obra clandestina, la qual prové de dècades que ja han apagat la seva esplendor. Totes les pàgines estan escrites amb una cal·ligrafia que sembla vulgui tocar el cel: inclinada i alhora ascendent.

I ara què faig amb ell? Es pregunta. L’instint intuïtiu li va extraient una resposta soterrada que pot percebre. No vol ser indiscreta, tampoc lladre. No és el seu estil apropiar-se de coses que no la pertanyen. En aquest cas, però hi ha molt a amagar.

En Maurici és un marit amb un cor obert perfilat de crueltat que ha traspassat el llindar de la benevolència. La Rosalia no hauria de tenir contemplacions en què un marit ha maltractat la seva honra. Però no pot xerrar res. És millor que tapiï aquesta informació. És més aconsellable fer-se la desentesa i continuar amb un posat redemptor. Però l’instint de la dona l’empeny a quedar-se amb el diari, amagar-lo en algun lloc on el marit no hi tingui accés. Sota l’habitació d’acollida de trastos i maquinària vells hi ha una estora. És una mena de pelfa amb un folre gruixut que es troba sota un llit amb un matalàs de cotó. Potser el podria amagar allí, pensa. Però, què en faré?