LA CLOÏSA DEL PECAT

 

LA CLOÏSA DEL PECAT

De cop el que veu la fa estremir: un joier empolsegat pel pas del temps d’una fusta envernissada. El color és agrisat, amb contrastos bruns. A l’anvers hi ha serigrafiats dos ballarins tímids ben abraçats per procedir a un ritme melòdic de dansa. Ella l’agafa i de sobte la tapa veu que està molt donada. És una capsa ampla, d’uns cinquanta centímetres i la concavitat pot guardar molts objectes de valor. Ella pensa amb l’anell de promesa que el seu home li va regalar el primer any de festeig. Una perla de maragda al mig d’un color rogenc iridescent que, amb la pressió solar, irradia sense retracció. També pensa en les arracades de núvia: dues perles blanques que s’adherien per davant de la tanca i li ressaltaven les faccions amb molt d’encert.

De sobte, creu que les joies procedents d’un nuviatge prometedor sempre haurien d’estar conservades per una existència perseverant d’una parella exemplar. Agafa el joier i l’obre. La tapa s’aixeca amb una empenta insospitable. Es troba molt mal encaixada. Els cargols que collen els extrems de la pertinència no subjecten amb prou força el revestiment. Però no importa. Ara ja res té massa importància. La Rosalia es queda glaçada per una descoberta que no pot atenuar-se sota cap precepte. Un munt de papers manuscrits estan encastats dins la cavitat interna del joier. També veu un quadern amb tinta estilogràfica. Un quadern o un diari. Ella no gosa tocar res però l’impuls de la curiositat l’empenta. Li va xiuxiuejant que ha d’encarar la realitat amb elegància. Ha de descobrir el deu dels tresors que van xorrant a partir d’una capsa que semblava desproveïda de vàlues.

Amb un magnetisme tèrbol, agafa el diari i obre la pàgina del final: Júlia Marquès. Intenta pensar que les inicials de l’etiquetatge són un error. Però és tracta d’un nom femení. Algú amb qui en Maurici ha compartit un vincle. Veu moltes dates. El bolígraf és tintat, negre, la lletra escrita amb una cal·ligrafia cursiva i tremolosa. Com si en Maurici estigués delirant davant la confessió de milers d’immundícies protagonitzades al llarg de la seva trajectòria. Ella mira si els puntes dels extrems porten segell. Què ximple! Es recrimina de sobte. Es tracta d’un diari. No hi ha codi postal ni cap obligació que faci que l’obra hagi d’estar timbrada. Sota el diari hi ha moltes cartes. Algunes redactades a mitges tintes amb molts espais en blanc. La lletra, però, és la mateixa. Ella reconeix la del seu home, amb errades ortotipogràfiques. El diari està escrit en un català un tant fictici. L’ortografia denota un nul domini formatiu però és entenedora. Està clar que el que en Maurici pretén és expressar-se malgrat la baixa qualitat de l’escriptura. La dona però tot i que la lletra està molt difuminada i, fins i tot, la tinta taca les grafies que van deixant-se modelar a través del paper rugós, pot agafar paraules que li serveixen de pista reveladora. Ella s’adona de múltiples confessions; parla d’amor. Aquest mot l’entén. El marit redacta amb el cor ferit múltiples lamentacions, disculpes i un exuberant pes a la consciència que no el deixa descansar.

La Rosalia ressegueix amb entorpiment algunes línies. Pot captar el cor desgranat del missatge essencial. La Júlia Marquès és algú amb qui en Maurici ha compartit de forma possessiva, portadora d’algun nexe que mai ha pogut esmenar. Potser un amant, un amor adolescent, algú amb qui va tenir un afer romàntic o una familiar llunyana que mai havia esmentat? La Rosalia es nota bombardejada d’incògnites. El diari revela les paraules: t’estimo i t’estimaré sempre.