IMPURESES

 IMPURESES

Discretament, s’allunya de la pastisseria i entra a la porteria. Va pujant per l’ascensor, rumiant conscientment la celebració vespertina. Ella vol que sigui decisòria, amb resultats delectables i memorables. Vol ficar-hi cullerada, perquè el seu home mai més pugui oblidar la cortesia i la desplegada d’una esposa que sempre li ha agraït que la mantingués i vetllés per una salut agraciada. Un flaix d’atractives estones al costat d’un home íntegrament abraçat a la mare natura per atendre ovins i mares novelles desinteressades a assumir el rol de cuidadores de cries indefenses, ella reconeix que és valuós. No obstant, ella també ha necessitat atencions de les quals ha tingut la percepció de convertir-se en carències. Però, què caram! Ara no toca! Es diu. He d’aprendre a perdonar. Ho he d’intentar, almenys, insisteix.

Però les ombres del passat d’un home d’aparença filantròpica, però lligat a la promiscuïtat no han ajudat gaire. L’ascensor està a punt d’arribar al cinquè pis i ella encara entretinguda en mortificar-se. La rendició és l’única escapatòria per alliberar-se de les descobertes dins d’unes golfes encaixades per telers d’aràcnids i racons plens de polsim. Ella necessita trobar l’estat compassiu dins el cor bategant. Ho intenta, persisteix, s’indigna, desisteix, torna a posar-hi remei, es concentra, s’ofusca, fixa la mirada cap a un infinit imprecís, gairebé delira.

Surt de l’ascensor com un esquirol fugitiu que demana una cova segura, que pugui espantar els depredadors més temibles. Ella és com una presa. Així es defineix. Tota una vida callant, posant-se un esparadrap davant del dolor més inherent, lluitant a mans i espases contra un botxí imaginari. Ara coneix i pot certificar una fèmina: Júlia Marquès ha estat la meva agressora? O potser n’hi ha hagut més? Ha estat ella qui m’ha encolomat una filla, la Paulina, que no em corresponia alletar? Ha estat aquesta dona embruixada una pregonera que ha entabanat en Maurici, per entregar-me un nadó que no és portador dels meus gens a canvi del que vaig perdre?

Massa tard per lamentar-se. No hi ha temps. No hi ha excuses. Tampoc ganes de recrear-se davant d’un passat que no té armes per remeiar-se; un passat que no pot exterminar vides que no haurien hagut de formar part de la nostral existència.