LA FLOR PANSIDA

 

LA FLOR PANSIDA

En Maurici sent la necessitat de fer vessar la plorera. Uns ulls empiocats, que miren a través d’una visera sense acabar de poder clarejar els records tan ombrívols alhora que feridors. Uns ulls d’un home que es troba corcat, massa ressentit per la necessitat de mostrar diferències entre els descendents.

En Robert, el menut, més eixerit, distret i embabaiat davant les futileses menys evidents, era la riota de l’escola. També a casa el menys considerat per l’ambient patriarcal d’un pare que només veia la febre de treballar sense interrupcions per poder arribar a un fons d’estalvis mínimament sobrant i cobert de matèries bàsiques a final de mes. En Maurici sap que ha estat un pare injust. Potser la remoguda d’emocions pinçants fa que necessiti resoldre la serva runa emocional certificant un testament vital; un testament  que, malgrat tot, hauria de ser distribuït a parts proporcionals. Els altres no són fills del diable. O potser d’alguna manera algun d’ells no sigui pròpiament legítim.

En Maurici comença a delirar mentalment, però amb fonament. Es veu caduc. Tota la seva massa corporal es va afeblint. El cor ja no és aquell rellotge que batega al ritme d’una vida vital i dinàmica. És una màquina que sembla que a estones vulgui aturar un palpitar sincronitzat. No deixa sonar la melodia d’un temps biològic ballarí que sempre avança amb un ritme de dansa, sense importar-li les vides que acull que abasteix o deixa enrere a través d’una defunció implacable.

En Maurici pensa en la mort prematura. En aquell període que ja no admet cap exercici de rehabilitació. Tampoc recursos farmacològics per pal·liar dolors musculars i ossis. Tots els remeis clínics que puguin fer mantenir la qualitat de vida d’un home ja revellit que està detonant un respirar latent que no s’immuta, ja no tenen l’efectivitat que ell desitjaria. La mort, però, ell no la veu com una aberració de la vida. No creu que es tracti d’una injustícia moral que s’hauria de penalitzar. Ben al contrari, s’hauria de venerar. Representa un trànsit cap a un port, en què les aigües s’emportaran els maldecaps, les penúries i les calamitoses experiències que han desvetllat en Maurici durant massa nits.

Molts malsons s’han pronunciat obertament. Han estat el clam de la deshonra. O potser de l’honra depenent de com es miri. Ell sempre ha procurat revestir les obertures que no acabaven de deixar penetrar prou llum i aire depurat. Ha estat algú que ha mostrat la resiliència més lleial i fidel mai vistes abans. Un home que ha hagut d’endinsar-se en un tsunami, en què el desbordament d’aigua torrencial havia de ser redirigida de nou, per no provocar una destrucció massiva davant de persones amb un estat d’invalidesa gairebé permanent.

En Maurici es troba entre l’espasa i la paret. Abandona l’afer de la higiene a les cors. No es veu amb ànims de continuar simulant el paper de marit samarità. Ell es veu com un monstre. Algú massa empastifat d’escàndols que mai haurien d’haver-se produït. No obstant, la vida és arriscada, a vegades la pell massa temptadora i les persones vulnerables davant els caramels que tenen ocasió d’assaborir febrilment.

En Maurici ha tingut aquesta ocasió. El tast de la dolçor, el tacte d’una pell immadura i aromatitzada per una calidesa gens menystinguda l’han fet descarrilar. Tot i així, ell recorda amb orgull les trobades, les relliscades carnals, les tardes en què el món ja havia deixat de batzegar dècimes de segons, minuts, hores. Tot era letàrgic, molt meravellós per ser real. Massa idíl·lic, fantasiós, producte d’algun atac al·lucinatori que semblava portaria en Maurici cap a la fi de l’univers.