DESPULLES EN SECRET

DESPULLES EN SECRET

La Rosalia creia en la impossibilitat de trobar objectes que poguessin obrir la baixera del bufet. Malgrat l’afany davant d’una cerca de resiliència, reconeix que es sentia fa segons desmoralitzada, no gaire receptiva a trobar res significatiu. Ara, però, aquests pronòstics primaris i subjectius, empesos a sorgir per una ment afartada d’haver de burxar dins dels enigmes d’un marit pres en el silenci més funerari ara troba que han estat il·lusoris.

Aquesta clau serrada amb quatre dents que fan que pugui obrir cada calaix del bufet, representa la panacea a tots els mals auguris que ella, inicialment, havia projectat. O potser no és precisament un antídot. Hi ha moltes opcions a creure però la clau deixarà d’embrunir la intriga que la dona sent ara ennegrida. Molt probable pugui desistir amb aquesta clau de l’intent d’ombrejar els secretismes d’un Maurici que sempre havia semblat innocent.

La dona, no obstant, ja no poc creure fidelment en la innocència. Veu el seu home com algú que sap fer callar qualsevol revelació impúdica amb un rere fons exaltat de crueltat. Per Déu! Exclama la Rosalia mentre amb poca destresa procura introduir la clau del calaix més decantat al sòl de la planta. El  pols li fa figa. Està nerviosa, exasperada, un xic espantada però, especialment, enfuriada. Una veu interior vol fer de justiciera. Una veu sonora colpeja els polsos del front per recordar-li que comet un delicte moral. Ella pot reconèixer aquest senyal de preavís. Al davant de la planta superior hi ha un rellotge de paret. És convencional i marca gairebé les quatre. Cap dels dos cònjuges s’han entaulat per procedir a una dinada.

En Maurici està caminant per unes terres ferotges que li retornen fidelitat, claudicació i alhora abandonament davant una família que ell amb l’esposa havien fundat.

On es deu haver ficat? Es pregunta la Rosalia mentre, amb estrebades i cops bruscos, intenta que el calaix cedeixi. Ella present el pitjor dels desastres. També té una consciència remoguda per una culpa que té qualsevol atribut menys inviolable. Ara viola la intimitat d’un marit que semblava una santedat humana. Algú incapaç d’esquitxar saliva verinosa per la pronúncia de paraules que divulguen actes injuriosos i deshonrats.

La Rosalia en aquests moments es troba a punt de despullar en Maurici a través de moltes pertinències entaforades al fons d’un armari amb color a rovell. No pot pensar amb el cap clar. Sent la pressió del temps i creu que el marit entrarà per la porta i la delatarà d’infractora. Sent que l’home es tornarà un ogre i abocarà ofensives i atacs marcats pel menyspreu més agre. Roda amb la clau cap a la dreta i esquerra. Però el pany sembla espatllat per alguna peça interna que no facilita el rodatge adequat davant el moviment d’obertura. Ella, però, no es dona per la pell. Va empentant el bufet, tot i tenir una pesada feixuga. El moble sembla tremolar tot i la gran consistència física. La dona també tremola. És una mena de tremolor rància, que quasi li podreix l’alè. Una tremolor que li provoca una asfíxia que no afavoreix la dilatació pulmonar. Segueix insistint. El rellotge marca dels 15:55h. Cinc minuts per les quatre i el marit perdut en un món paral·lel. Potser ha caigut i s’ha fracturat alguna extremitat, pensa la Rosalia. No vol avançar-se a res però necessita comprovar que les inicials “JM” pertanyen a alguna identitat que el marit coneix i que ha obligat la Rosalia a assumir, durant dècades, el rol de muller ignorant. Torna a ficar la clau a l’altra pany de la dreta. L’esquerre està avariat. No hi ha forma d’obrir el calaix. Potser la clau no és l’adient. Potser no pertany al bufet. Ella, però, intueix que sí i no atén a raons. Ara no toca recapacitar amb un seny racional. Després d’un rodolar incessant la clau podria desobstruir una tanca que barra qualsevol possibilitat de cessió.