LA BALDA DEL SEPULCRE

 

LA BALDA DEL SEPULCRE

L’osset de peluix es mira la dona sense parlar, però tampoc cal diàleg. La Rosalia el veu com l’essència diabòlica de l’afer romàntic mantingut en secretisme. Sap que l’artefacte no és culpable de res. Un símbol, més aviat, exempt davant els nombrosos coits que en Maurici compartia amb la Júlia Marquès. Aquest fruit, en Joel, ha de morir, ha de rendir defunció perquè jo pugui tornar a respirar, es diu. I la Paulina? També és filla de l’amant. Una penyora que la Rosalia carrega a canvi de res. Aquesta fal·làcia encara irrita més l’entramat emocional de la dona. Ella no voldria sentir odi cap a una filla que mai s’ha soscavat. Mai ha revelat cap desacord infame contra la família que la va acollir. Sempre ha estat un arquetip insòlit i justicier, plenament implicat en les enrabiades i enfrontades d’uns germans de sang en constant adversitat.

Hi ha però, un pensament de mort, com un insult mortal cap a les vides més somrients i plàcides. La Paulina i en Joel: dues criatures amb la carona somicada a la vegada que embadocada davant les meravelles d’una vida florida de sorpreses. La Rosalia visualitza els seus rostres. Per uns instants, li agradaria que la descoberta d’uns fills que han estat fruit d’una còpula traïdora fossin una quimera. No pot suportar la idea de la derrota. No pot fer front al fet que les seves ganes primàries de compartir la vida amb el seu home, combregant fidelitat, hagi tingut un desenllaç plenament fallit, replet d’enderrocs impossibles de reconstituir.

Les lamentacions ara ja no l’ajuden, ella ho sap. Però la necessitat delirant la impulsa a recrear-se en les imatges que remodelen una ment petrificada, glaçada per un disgust que creu mai més podrà pair ni li permetrà trobar un niu de pau dins les seves vísceres.

L’os de peluix continua badocant entre les seves mans solcades pel pas d’una edat que no perdona. La Rosalia tanca el bagul mentre nota com el cos li tremola igual que les fulles caduques que es balancegen per un vent crispant. Tot el cos el sent entumit. El cervell, encaparrat, obtús, immers per la confusió i el desconcert l’empeny a tornar una ullada al rere fons d’un bagul ronyós. Tot l’interior ple de polseguera, amb embalatges i objectes empaquetats que no conviden a la descoberta del contingut. També hi ha eines d’utilitat agrícola: dalles, martells, forques, destrals, materials que en Maurici com a home d’ofici ha anat col·leccionant en una caixa forta com a emblema de l’entrega voraç cap a una feina desagraïda.

La Rosalia rememora les absències del seu home. Eren sovintejades, malgrat reunir-se amb el llegat familiar quan pertocava per alguna raó festiva. Tot i així, la seva agenda estava reclamada de compromisos d’obligada atenció. Com en Maurici ha pogut portar una doble vida amb tant d’enginy? La dona es fa la pregunta de manera tímida, tot i que no s’ho explica. És una  pregunta que no té una resposta concordant. En Maurici ha pogut tenir molts defectes, però sempre havia estat complidor i honrat. La família Ribó mai les havia passat econòmicament magres. A taula sempre hi ha hagut queviures i provisions essencials que feien cobertura de les necessitats dels comensals. No vivien de manera regalada, és cert, però el patriarca es comprometia a acontentar boques famèliques.

La Rosalia, mentre enclava els ulls al bagul recorda com en Maurici tractava la Paulina. Sentia una debilitat excepcional. Una mena d’inclinació febril que no podia evitar. La Rosalia ara compren massa reaccions del marit que abans era incapaç d’identificar. La Paulina sempre era exculpada davant qualsevol conducta anòmala. Era com una filla que s’havia de guardonar, gairebé embolicar amb paper de plata. Una filla que havia de ser ressaltada per la tasca de bona xicota, fraternal, que sempre apaivagava les tronades d’uns germans declarats en guerra permanent.

De sobte, la Rosalia surt de l’espiral mental plena de records substancials. Tanca el bagul amb virulència. Les seves mans mig lacrades per una pols acumulada pel pas de les dècades. Agafa el peluix de nou i es mira les inicials J.M. La mirada de l’animal en miniatura és càndida. No pretén rebotar-se davant una dona que necessita portar-lo al crematori, a fi de proclamar la desaparició d’una època protagonitzada per un marit indigne.