LA LLÀNTIA DE L'AMOR

 

LA LLÀNTIA DE L'AMOR

Sempre que van a passar unes petites vacances que els serveixen de treva per arraconar per segons la feixuga tasca de mantenir la casa de Manlleu com una patena, en Maurici s’esbargeix sense donar massa explicacions. La Rosalia però mai abans hi havia atorgat importància. Pensava que les fugides de l’home eren producte d’una necessitat de prendre contacte amb l’aire més verge després d’un tràfec incansable a la població manlleuenca.

Ella no pot concebre l’opció a pensar que tota la paperassa que té en aquests moments al seu davant hagi de declarar i verificar una forma de burla a la dona més fidel mai abans imaginada. Ara, però, veu que ha pecat d’il·lusa. Tot el que està redactat mostra la cara més oposada a una realitat satisfactòria. En aquest cas, l’acèrrima necessitat de condecorar una vida de matrimoni a partir d’una afirmació en ple altar, mai ha tingut una estesa de convivència activa. La Rosalia i en Maurici sempre han estat peces disgregades, sense fer encaix per procedir a un retrat de mosaic. S’han avingut de forma superficial i s’han mogut per interessos que han cobert alguna carència materialista. En el cas del marit, la Rosalia és la minyona currant, especialitzada en servir un plat a taula, en mantenir la casa neta mostrant l’entrega més fera i primitiva possibles. En el cas de la dona, en Maurici sempre ha estat el tresorer que guarda els guanys que aconseguia amb el negoci lligat  al món ramader i ella podia subsistir gràcies a un home mai abstingut a treballar. Era com un obrer que sempre estava disposat a arrencar amb tasques que es superposaven i mai admetien demora. Un home de la terra que sabia com abaixar-se els pantalons quan calia fer tractes amb els caps que tenien terrenys de propietat, perquè ell pogués mantenir la fauna ovina en plena forma metabòlica.

La Rosalia ara pensa com havia admirat el seu home des de l’angle més enfocat a la feina ingrata que havia d’ atendre. Ella es sentia incapaç d’aixecar-se a les sis del matí per omplir les gàbies de pinso, per netejar els corralets, per controlar els components d’un ramat nombrós i per reconèixer les absències. Tampoc es veia capaç de negociar amb els amos de les finques els drets a poder ocupar prats per dedicar-hi tres hores a la pastura. Ella solia reflexionar sobre l’assumpte.

En Maurici mai havia semblat un home transgressor davant la fidelitat conjugal més ben portada visualment. Molta gent de Sant Bartomeu havien felicitat la Rosalia per tenir un marit tan complidor i entregat eficaçment a mantenir boques a costa de les remuneracions assolides per una feina, en essència poc agraïda. Quan les veïnes  i la Rosalia es trobaven pel carrer li feien saber a la dona que els hagués agradat trobar un arquetip d’home tan ben plantat, fet a la talla perfecta per assumir tots els entrebancs i fer-los resoldre amb la resiliència i l’entestament característics que el definien. Ella callava. Escoltava la versió de les veus alienes però no s’acoblava a la fresa. Considerava el veïnat el símbol de la xafarderia popular i preferia mantenir-se al marge dels comentaris que s’anaven saltejant de manera freqüent. No ha estat mai el tipus de dona de fàcil socialització. De portes endins sempre una esposa i una mare convidant a fer espetegar xerrades obertes amb dret a debat. Sempre li ha agradat que els fills hagin pogut contar-li peripècies viscudes a l’escola, les pors, les inquietuds que tot infant reté dins la seva imaginació. La dona es sulfurava de plaer i es satisfeia de ser com una confessora a qui els fills acudien per despoblar-se de certs episodis de calvari i turment. També li agradava parlar amb el marit de la feina, dels projectes de cara a la jubilació. No obstant però en Maurici milions de vegades era reticent a les estones de possible diàleg. Sempre tenia una actitud introspectiva, una mirada austera que mai convidava a una enraonia distesa i informal. La Rosalia masses cops no concebia la conducta retractora d’un marit que suposadament es desvivia per mantenir en ple auge una família que no tenia recursos econòmics que ploguessin del cel.

En aquests moments en què la dona viatja en el temps i fa una antologia de memòries retrògrades, veu la imatge congelada d’un marit que amaga anècdotes que no gosa difondre oralment. Amb tantes cartes dins del calaix i molt disposada a llegir la segona que, inicialment, havia anat a parar a les seves mans, ara recapacita i s’adona que en Maurici sempre havia posseït altres vies de desfogament monologat. Les cartes han estat la fuita imprescindible per desprendre’s del tarannà més immoral.