LES CENDRES DEL PASSAT

 

LES CENDRES DEL PASSAT

Baixa les escales de les golfes una mica eixancarrada, com si les cames no poguessin fer d’esmorteïdors per anivellar el trànsit de les passes. Es sent insegura, amb una inestabilitat en les mans que no encerta a refrenar. Poc a poc, agafada a la paret va vencent la por i la inseguretat graó per graó. Sembla que en avançar, cada cop s’apropi més cap a l’abocador que li permetrà deslliurar-se d’una descoberta infernal. La llar de foc acabarà rostint qualsevol intent infame. Almenys ella vol creure que així serà i perdurarà. El llastre de moltes nits amb una amant en pecat, permetrà al foc netejar l’engendrament d’un regal convingut entre una parella profana. En Joel Marquès ja no té elecció. La Rosalia se l’imagina en estat de purga. Vol justícia sense embuts. Necessita que s’obri un judici per reclamar una sentència que emmanilli i detingui el noi, fill d’una unió passional sacrílega.

De cop, la Rosalia arriba a la cuina. Veu la caixa amb feixos de llenya, els troncs simètrics. Ella agafa quatre taulons que li serveixen per avivar la flamarada d’un foc disposat a enlairar-se per la presa de contacte amb una joguina que s’ha de convertir en cendra. L’estri ha de perdre la forma original. S’ha de deformar, ha d’ennegrir-se fins a esvanir-se del tot. Amb unes tenalles bastant rovellades de suport allargat sosté l’osset i l’emmotlla amb el foc ardent. Abans però es mira com ruixa l’espurnejada sorollosa d’un braser consistent. La llenya crema de pressa. L’espetegada comença de desfilar sense atur. La Rosalia veu com la pujada de la fumerada pot fer reconvertir el peluix en un objecte que ja ha perdut la identitat històrica plena, d’obscenes aventures entre una parella que fingia amor etern. Ara ella ja pot contemplar l’espectacle asseguda a la banqueta més encastada contra la paret mestra de la cuina. Les cartes també acaben consumant-se al recremat més cruent. L’osset i el feix de cartes que es digna a agafar del bufet són introduïts amb violència. El foc, impassible, desconsiderat, insensible acull els estris com uns intrusos que volen violar un espai igni que no hauria d’exhaurir-se. La foguera es va esquifint per una estufa carbonitzada pels efectes d’una escalfor gairebé aclaparadora. L’acollida però, al cap i la fi és benvinguda. La dona va veient com la flamada va engolint coll avall tot indici de malevolència entre una parella que sembrava i fertilitzava la llavor del pecat marital. Ara tot es va desintegrant. Es recargola, s’arreplega sense protestar davant d’un foc afamat i ansiós per devorar qualsevol pertinença tangible.

Una mirada de satisfacció perversa alhora que contemplativa i absorta retornen la Rosalia al món real. Aquest escenari l’ajuda figuradament a matar el llastre de deshonra i mancat de lleialtat. El peluix va ser l’estri de la Júlia, per criar i alletar una fill que no li pertanyia sota cap concepte. Un fill mantingut en clandestinitat. Ara amb aquest ritual socarrat per unes flames enfuriades pot enterrar la vida luxuriosa i ardent de plaers accessibles entre una parella immunda. La cremada del peluix i la majoria de cartes, que abans no aconseguia entendre amb el cap clar, ara l’ajuden a ressituar-se i contactar amb una certa calma emocional. La figura úrsida es va encartonant en dècimes d’instants. Una figura que podia servir per fer créixer l’àvid intel·lecte de qualsevol infant, ara ja és pura desintegració.