L'ODI SEPULTAT

 L'ODI SEPULTAT

La Rosalia asseguda a la banqueta, amb una mirada furtiva, intenta penetrar irrompent l’espai d’una joguina que va pertànyer a un fetus aliè mentre experimenta una restablerta passatgera. El seu cos baldat i ella badocant a la vegada que l’espurnejat continua inflant el gruix d’una foguera que s’esplaia amb la seva tempestuosa enfuriada. Ja no hi ha temps de penedir-se de res. L’espetegada, aquesta minúscula explosió va exterminant tot ésser que ha mantingut el bombeig de dos cors que es diluïen en el sexe més morbós. Una escoltada sobtada, però sembla ressonar en l’espai dels voltants. Les cartes i l’os ja s’han convertit en fòssils carbonitzats, desaprofitables al cent per cent. S’han cruspit tota pecaminosa falta moral compartida per una parella inèdita d’amants a l’ombra més ben conduïda. L’alè de la Rosalia és expirat amb una acèrrima desimboltura que l’ajuda a assossegar-se.

Torna a escoltar amb atenció. Agafa la trapa de l’estufa amb les tenalles i la tanca hermèticament. El foc ja ha resolt el ritual que la dona pretenia celebrar. L’honorable ritual i alhora detestable per una filera solcada de mentides que mai han pretès commiseració, ara per fi sembla han rendit sepultura. Ningú mai s’ha compadit d’ella. En Maurici, un capità que ha reconduït un viatge per la terra més esterilitzada entre dos cossos ja dissolts en l’ombra més crucificada. Com es pot ser tan bastard? Com no procurar redimir tan de pecat comprimit? La font del tempteig carnós ha estat massa suculent, conclou la Rosalia. És un àpat consumit sense deixar sobres, engrunes ni pessics a un racó. Tot ha estat aprofitable. La flor de la joventut més embellida i enfebrada, per assaciar la devoció recíproca de manyagues irresistibles, però, ara ja ha sucumbit.

Els pensaments continuen sacsejant la Rosalia, com les onades més alçades per la bravura d’una mar salina i emmurriada. Ara sembla que la dona no té escapatòria. Les passes de fons es fan més sonores. El braser ja ha fet la seva funció. Tot l’embalatge d’unes cartes i un tros de peluix inert ara ja estan anihilats. L’embalatge, la perfilada silueta amb uns ulls llaminers i engrescats, com els de la seva imposada filla, la Paulina, ja han extenuat tota brillantor de vida.