PASTÍS ESMICOLAT
En Maurici és un home de rutines metòdiques i ritus tradicionals però en cap cas un posseïdor d’intimitats alienes. Té caràcter i sempre ha volgut que es seguissin uns dictàmens estrictes a la casa patriarcal. Tot i així, mai ha tendit a fer descoberta de riqueses materials que no li pertanyien. En aquest sentit, la Rosalia ha pogut estar tranquil·la. No s’ha hagut d’eixugar les llàgrimes constantment davant d’un marit que la rematés a disgustos. Mai ha hagut de buscar-se un refugi per conservar les poques coses de les quals disposava. Tenia un clot en què podia submergir les joies, complements de roba i llenceria íntima. Però, a quin preu! Ara veu que després de moltes dècades mai ha estat una esposa afortunada.
Darrere el diari que deixa a terra veu
manyocs de papers embolcallats que contenen cartes. Voldria llegir-ne alguna.
En Maurici continua absent. Potser ja és hora de descobrir més entrellats.
Tants misteris comprimits no poden comportar alegries. Hi ha massa porqueria
que mai s’ha desinfectat.
La Rosalia, tan pulcra, llustrosa,
acostumada a enfilar-se a la casa de Manlleu als racons més inversemblants i
arriscats, ara sent que no s’hauria d’apropiar d’un material del qual no li
correspon l’autoria. L’escriptor d’aquestes obres inèdites és en Maurici i
l’únic que té la potestat exclusiva per poder destriar el que s’ha de mantenir
intacte i el que s’ha d’abocar al penya-segat més agosarat en fondària. Els
compartiments que té al davant són caòtics. Presenten una barreja de cartes que
es superposen, altres completament situades de forma transversal. Tot el feix
provoca mal d’ulls. L’amuntegament és visualment agressiu. Els sobres estan
plens de plecs i de polseguera que no tenen un remei accessible.
La Rosalia deixa el diari damunt la
capçalera central del bufet per remenar aleatòriament el feix de cartes que es
deixen mostrar en un estat de deixadesa i descuit invencibles. Les seves mans
semblen pops de mar que, amb les tentacles, intenten caçar preses procedents de
corals marins. Agafa dues cartes al vol, en què la solapa del sobre està
estripada i deixen sobresortir un foli blanc que sembla transparentar alguna
mena d’escrit important. Ella present que en Maurici ha fet partícip un
llenguatge en què afirma ser el promotor d’algun delicte exempt d’indult. Les
té a les mans i, de manera estrepitosa, arrenca el paper encartonat del poc cos
de sobre que contenen les cartes. No tenen destinatari ni remitent. Tot el
revestiment està emblanquit. Tampoc hi ha dates ni referències que ella pugui
fer lligar. Però, d’altra banda, està convençuda que existeix algun nexe de
correspondència amb el diari. Les sospites van en fase creixent. La dona ja ha
perdut la confiança davant la possibilitat de desencertar. Tot el que pensa veu
que té una raó d’existència traïdora. Una perfídia que el diari revela a través
de la biografia que en Maurici escriu per despoblar tota la seva remoguda
inconsciència. Ara falta acabar de lligar caps. La Rosalia estripa el tros
insignificant del sobre i obre les dues cartes. Els ulls li pampalluguegen a
marxes forçades. Tan aviat comença a llegir sent que la bilis li sortirà per la
boca. Parla d’amor i desamor. És una carta que no va adreçada a cap persona
concreta. En Maurici sembla que vol parlar de l’amor corromput que l’ha
convertit en corc humà. Ella pot entendre d’alguna forma el que ell escriu
perquè els paràgrafs són curts i alhora reiterats. L’home va fent remarcada a
la seva relliscada juvenil amb la Júlia. Parla de dos fills concebuts amb
l’amant.
La Rosalia, amb els ulls entelats per
una gelatina llagrimosa va sentint com els globus oculars se li reguen com a
resultat d’una fúria incontrolable. L’home confessa el repudi que sent cada cop
que veu la Paulina i la Rosalia juntes. El cor d’en Maurici dibuixa una taca de
tintura de calamar incapaç de diluir-se amb aigua ras. Parla de la salut de la
filla quan era petita, rendint homenatge a la mare postissa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario