L'ESPIGALL FLORIT

 

L'ESPIGALL FLORIT

La Rosalia al balcó mirant les flors encara cromades, enèrgiques, amb una vivesa efervescent i una exhibició que no pot deixar resignat a ningú, pensa que aquell dia 26 d’octubre és idoni per celebrar un berenar-sopar amb el seu cònjuge. Les flors són les indicadores inequívoques que assenyalen que el solstici d’estiu encara no ha vençut del tot, malgrat el traspàs cap a la tardor. Amb bellesa, repletes d’enginy, distinció i un etiquetatge d’honorabilitat, les flors comuniquen a la Rosalia el desig a convocar una celebració que cal commemorar. Aquell mateix dia, el 1942, es va fer el casori a Sant Bartomeu. Tot el poble estava aplegat a la plaça de la font: una petita orquestra amb un acordionista, un organista i un vocalista fent tribut a personalitats del món de la música que han quedat immortalitzades malgrat el pas de les dècades. També cançons populars i èxits a nivell nacional glorificaven a Julio Iglesias, Nino Bravo, Raphael, José Luis Perales o Camilo Sexto havien de ser tocades, perquè la parella de nuvis tinguessin encontres visuals delectants i es poguessin fondre com un parell de glaçons dins del rom cremat, al toc de melodies sensuals i seductores. Els cossos dansaven, gronxaven i es travessaven amb les mirades en aquella nit estrellada, en què les despulles de roba farien esclatar amb una traca artificial la benaurada felicitat d’una parella abans impol·luta i verge.

La Rosalia i en Maurici estan sincronitzats mentalment: passar una vesprada reveladora alhora que infractora davant els dogmes de l’esclavitud més infinita.

La dona, després de sortir al balcó, recorda que ha d’anar a comprar al mercat. Abans però, vol comentar-li al marit la sorpresa que pretén organitzar. Millor li dic un cop porti el tiberi, pensa. Ella no sap que el marit desitja amb totes les forces la mateixa celebració que simbolitzi unes núpcies que desinfectin i abrillantin qualsevol llastre d’indolència.

De sobte, un lapse s’apodera de la Rosalia, com si el seu cervell hagués deixat d’imaginar la presa de contacte amb una ambientació suggerent i una companyia prometedora. No vol semblar perversa, tampoc cruel. Però la carn és la que és: feble, trencadissa, atraient, imantada, penetrant, perfilada i preparada per ser ingerida sense sobres  ni relleus. Tot és aprofitable, massa suculent per ser arraconat. El recer es troba fora de combat. No hi ha mitges tintes ni tries parcials. La Rosalia vol preparar un rostit de pollastre amb ceba picada i fregida per dinar. I una macedònia de fruites de postres. Creu que amb aquest dinar complaurà un marit que en qualsevol moment decaurà en forces. Ella el vol reanimar, vol fer-lo regenerar, revitalitzar-lo, enfortir-lo anímicament i es perd en l’intent d’acontentar-lo.