L'OMBRA DEL ROMANTICISME

 

L'OMBRA DEL ROMANTICISME

La foscor: una paraula que es trava a la tràquea de la Rosalia. Una paraula que no disposa de matisos cromàtics. És el que és: negror, opacitat, impossibilitat de transparència entre un matrimoni que va de cap a caiguda, cap a un estimball de rocosos cossos; sediments que han aposentat la seva carcassa i ja mai més podran desplaçar-se cap a nous paratges majestàtics. Les ombres d’un passat que la Rosalia descriu com a repel·lent, indecent, fastigós ara són petites muntanyes refilades que cal escalar. Arribar al pic més alt, per veure una panoràmica aparentment generosa i desplegada a l’existència d’ulls observadors davant l’objectivitat més curosa cal fer-se veraç.

Les bodes d’or. Un or que pot transfigurar l’estela difosa per un malestar sanguinari, gairebé rebregat i recargolat com un cuc de seda. L’or sempre s’ha considerat històricament com un diamant preuat. El més valorat a nivell mercantil. La Rosalia i en Maurici ho saben del cert i, per això, s’atreveixen a verbalitzar la seva meritosa aliança matrimonial.

Aquell octubre del 2005 hi ha poc trànsit. Els carrers semblen piocs. Una blancor densa fa empal·lidir un paisatge digne d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, a pocs metre de distància, deixa atorgar un horitzó ple de marques rectilínies que no defineixen l’equador de frontera. Tot és confús, pansit, corcat, afectat per aquesta manca de gentilesa florida en els arbres i les plantes.

La Rosalia surt al balcó amb una regadora. Els geranis, gessamins, violes, clavellines, lliris i herbes aromàtiques com ara l’Aloe Vera, la farigola i el romaní semblen ventilar-se i afalagar-se davant el ruixat d’aigua caiguda damunt la superfície terrosa dels testos. La Rosalia, mentre fa de jardinera, barrina. A la tarda amb en Maurici estan sols. Els fills treballen i ells, escarrassos a més no poder, tenen la casa per aprofitar-la a la seva conveniència.

En Maurici és al sofà. Aquell dia, malgrat la seva coixa salut, es nota rejovenit. Pensa en la Rosalia com a dona cortesa, elegant, reverencial amb una bellesa imponent. Recorda la boda de l’any 1942 com ahir mateix. Com l’Arc de Sant Martí en què els colors, com si fossin brillantines, resplendien al compàs de la música més romàntica: Frank Sinatra, Cliff Richards, Stevie Wonder, Tom Jones i Edit Piaff eren algunes estrelles internacions que envelaven la sala de convit amb un toc manyegat que no passava gens desapercebut.

En Maurici, assegut a la butaca del menjador de Manlleu, sent nostàlgia. Una nostàlgia que el dia d’avui es va transmutant en agraïment, també en amor platònic, encisador, trencador davant d’orgasmes concebuts amb altres fèmines en un passat remot. El ressò a l’oïda de la Júlia Marquès és com la vívida i expansiva veu interna que no gosa allunyar-se. Sembla una mena de talismà. Un amulet que no vol desarrelar-se de la presència d’un home que ara només es planteja vetllar i salvar la creuada matrimonial tan devastadora i arrossegada cap a un insípid clima en què la mundanitat és l’exímia protagonista.