L'ESPURNA ALBIRADA

 

L'ESPURNA ALBIRADA

En Maurici s’apropa. Ella ho pressent. L’home no pot estar més obcecat. La conversa amb la Júlia li ha tapiat la gana. Avança camp a través  amb les soles de les bambes suportades per tones de fang. El camí, tot i ser l’estiu, és com un areny ple de líquid dens, espessit per les atapeïdes bromes d’un cel enlleganyat de núvols grisos. La pluja ha deixat caure aigua durant els dies anteriors i el terra s’ha ressentit. Els bassals són abundants. L’home, mentre retorna, intenta esquivar-los. El seu caminar el sinuós. Va trampejant amb filosofia les dificultats d’un viatge a peu que sembla inacabable. També intenta sobrecarregar els records després de la conversa amb la Júlia, els quals anímicament l’han deixat estabornit. Intenta no pensar-hi gaire però el deute amb ella i una germana que ha representat el calc de la valia i la responsabilitat més avivades han de rebre unes atencions de privilegi.

L’home va xapotejant amb els peus. El fangar d’aigua concentrada en els solcs més pronunciats d’una calçada protuberant de desnivells i sediments minerals el fan descarrilar. És un viatge que no sembla tingui passatger a bord. En Maurici es sent un vianant que ha perdut sostre i cartera. Tot un plegat es troba ple de despulles. La seva ànima, encapsulada de compensacions gens cobertes i l’economia despoblada de recursos per continuar jugant amb el paper de donar cobertura a dues famílies, necessita una escapada. Potser un viatge amb companyies promocionals de turisme li serviria per aclarir l’embús aclaparador de dubtes impassibles. Camina endavant, les cames esquinçades pels baixos d’uns pantalons que van xarrupant munts d’aigua fangosa. El trànsit és molt costós. Tornar a casa i veure la Rosalia li suposa un suplici escandalós. Com pot fer front davant d’una maquinació tan retorçada? Per dins es recargola de pena, de feixuguesa, d’un ardor que va premsant les cavitats viscerals d’una estómac que ja no li demana nodrir-se. Als voltants va veient sargantanes i llengots que saltironen a través de les rengleres atapeïdes per una arboreda verdosa i exuberant. Totes les bestioles, ignorants davant la interna lluita dilemàtica la qual es va enfrontant, li van revelant subliminarment l’axioma que ha d’aplicar. Ara no és hora de renunciar a un matrimoni que ha traspassat la frontera de les bodes d’or. Sense premeditar-ho, una bombeta plena d’espurneig va bategant una revelació que l’home creu que podia fer-lo absoldre’l de tota culpa. Hi ha moltes llumetes, petites llampegades fugaces i alhora persistents al voltant d’una massa pastissera, en què el cacau, el coco, la nata i la vainilla  podrien rendir protagonisme. Potser serien el ritus pragmàtic de conciliació de pau. Una celebració amb la Rosalia amb motiu de molts anys de casori, s’ha de consagrar a aquestes alçades. Cal una evasió, una via exploratòria de fugida, per edificar pilars que havien quedat derruïts entre un matrimoni Ribó de disfressa gràcies a les infàmies i les perfídies fins el dia d’avui, ocultades dins d’una ombra de frívola aparença.