MELODIES EN VA

 

MELODIES EN VA

Els raigs ultraviolats travessen el finestral i sembla s’entrecreuin entre dues presències que es belluguen amb assossec i serenor; presències rendides al que són com la verdor de la natura, la blavor d’un cel clarejat i la grogor d’un sol que es caracteritza per enllustrar cada racó del planeta sense marginacions. No hi ha adversaris, oponents, rivals, cap figura viva que pugui sotmetre’s a una discriminació. Tot ésser és il·luminat per la espiral solar cíclica que balla sempre submergida davant d’un temps benèvol. La Rosalia veu el sol com encara els projecta uns raigs calorífics agradables. Se sent agraïda i alhora traïda. Tanca els ulls mentre els peus sincronitzen amb el ball sense trepitjades. Tot moviment està ben compassat i adaptat a les cançons de la cupletista Sara Montiel.

Potser mitja hora transcorre quan la Rosalia es distancia d’en Maurici. Fa una estrebada amb el cap per deslligar la barbeta del clatell de l’home, que la mantenia enclavada. Molt lluny de la indiscreció li demana que atura la cinta. Ella no verbalitza què té. Pot ser nostàlgia, enyorança, tristesa, llàstima, compassió, penediment. O remordiments? Però, perquè? Tot plegat és idoni i perfecte. Una estada a casa d’un matrimoni que ha viscut entre ombres amenaçadores; entre aquelles presències que emigren a altres terres, per robar la privacitat d’algun cos encara servible i rendit al servei dels anhels més retinguts.

La Rosalia, però, prega en Maurici que aturi la gravació. No pot continuar ballant tot i que no apaga el somriure en la seva faç. Ella necessita també emigrar; explorar, visitar, temptejar nous espais en solitari. És conscient que mai ha sabut volar. No ha tingut l’oportunitat de planejar amb les ales i aterrar cap a noves fronteres. A les seves velleses no pretén recuperar el temps perdut. Tot i que mai és tard, diuen. No obstant, sent el cos flaquejar. Es mira el seu home i el cap trontolla amb la paraula deure. Se’l torna a mirar i no l’acaba de reconèixer prou bé. Vol sentir misericòrdia; vol apiadar-se d’ell i creure que les patinades de joventut d’un cos erèctil, productiu, fructífer i predisposat a estafar la fidelitat d’un matrimoni, que semblava fet a la mida exacta, han estat esllavissades inconscients. La dona voldria caure en la redempció. Ella, tan cristiana, tan devota a les profecies d’un Déu que tot ho exculpa, que tot ho acaba redimint i perdonant; Un Déu que presumeix de combregar el cos, perquè els mortals se sentin més a prop de la comunió divina, ella ara no sap com gestionar les emocions ambivalents que viu...