SOLS ENNUVOLATS
Mira el cos de la Rosalia amb
admiració. La repassa de cap a peus i sent la necessitat de ballar amb ella acompanyat
per la lluentor de la mitja tarda. La vesprada s’apropa, però la dona calcula
el temps de la compra i creu que va folgada per permetre’s un caprici dansaire
amb el seu home.
En Maurici s’alça de la cadira. Va
caminant en línia diagonal en direcció la Rosalia la qual l’espera amb les mans
recolzades a la cintura i un somriure complaent.
La Sara Montiel comença a vocalitzar
sons fònics que deixen reflectir un ritme tranquil i parsimoniós. Res ni ningú
els destorba i poden recórrer tota la sala amb els peus deslligats d’un sòl de
gres emmudit i immòbil davant d’una parella decidida a l’afany d’exprimir al
màxim el temps abans la gota no vessi el vas.
– És clar que vinc, estimada. Vull ballar fins que el sol
es pongui. M’agradaria tornar a fer l’amor amb tu les vegades que calguessin
per sentir la teva pell, els batecs del teu cor, el perfum al teu coll, l’olor
dels cabells recent rentats i la suor de les teves mans. Tot el que és teu
m’agrada, i ho saps.
La Rosalia enlaira les mans cap a
l’èter i després l’abraça. Repenja el cap molt a prop del clatell d’en Maurici
mentre copsa una mirada cap al buit de desgrat. Però prefereix callar. Ara toca
accionar el cos al ritme de la música; marcar un ball que estigui avingut entre
una parella fosa per un amor, que vol transformar la negror per la blancor
menys adúltera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario