REFLEXIONS IMPURES
Molta fam comprimida davant de plaers
primaris que, amb la Rosalia, un cop enllaçats com a parella legal, mai varen
poder veure’s acomplerts. Ni viatges a l’Inserso. Ni excursions amb els fills
cap a la perifèria del poble. Ni tan sols visitar altres parents que estaven en
poblacions osonenques. Tot ha estat feina i feina. Una esclavitud que li ha
costat la pell. Hi ha posat la carn i l’os per poder conservar el posat d’home
íntegre quan s’havia sentit com un diable.
Ara, mentre camina, els petits
espetecs de la grava que trepitja al avançar són les petjades de l’amor tort i
alhora delectant. Cada vegada és més a prop de la Rivella i hi ha segons que se
sent temptat a recular. Es gira i veu la praderia i les petites basses
condensades per un aigua, en què els amfibis s’hidraten la pell. Els
llangardaixos i les sargantanes van reptant com fugitius i es capbussen dins
d’aquestes piscines de fondària ridícula. Tot sembla que vol congratular
l’home. El paisatge assolellat, unes clarianes imponents amb alguns núvols que
pretenen dissoldre la façana gasosa; un rere fons perfilat amb uns contorns que
semblen retrats pictòrics. Les asimetries i els contrastos cromàtics són com
obres d’art que en Maurici pot reconèixer com a home de camp i destral. Ell vol
fondre’s amb aquesta panoràmica muda i alhora xerraire. Les aus, mentrestant,
modulen amb el seu cant piulat una sintonia melòdica que no pot exonerar-se. El
planeta està constituït per petites imperfeccions que alhora són perfectes
meravelles. Tot estar pensat per tenir gratificacions servides en safata
platejada. La natura es complau de ser el que és amb nou nats i difunts. És un
anar i venir constant que no s’ha de mala guanyar. La gent també forma part
d’aquest ciclisme imparable.
En Maurici, tot i haver desviat el
ritme circular per diferents relliscades, pròpies d’una etapa, en què el món
havia de ser descobert i rosegat sense contencions, també ha estat unit a
l’espiral rotatòria de la vida. Ha estat lligat als cicles estacionals i ha après
a conviure amb un temps que es mofa dels maldecaps dels éssers que intenten
experimentar noves vies de satisfacció supèrflua. Ell ha estat entrenat per
mirar el cel i veure, segons el rostre de l’esfera celeste, quins anunciaments
meteorològics s’esdevindrien. Un home previngut i un gran pronosticador. Ara,
però, no veu que hagi estat tan insensible. Després d’haver pecat dins d’un
interval, en què tot era tendre i saborós ara sap que mai ha deixat de banda
les persones, amb qui s’havia afiliat per uns drets que havien de ser atesos
sense miraments.
La Rivella, quin marc nadalenc tan
bucòlic. Quin encant estel·lar la petita colònia en què ell va poder ser hereu
d’una casa que mai va declarar. Ara retorna al passat que mai ha esquivat. La
defugida no s’ha produït, perquè sempre ha sabut que moltes boques depenien
d’un referent dotat de responsabilitat i cordura.
Mentre va caminant es doblega les
mànigues de la camisa. La seva avançada cada cop és més ràpida quan salta per
un congost despenyat que està torrat de fang. Mentre el trepitja es toca els
baixos dels pantalons. No importa, es diu mentalment. El meu aspecte
ja no ha d’atreure l’expectació femenina. L’aspecte un tant drapaire, torna
a pensar, no és un factor que condiciona la missió implacable que necessito
solucionar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario