CARTES BOCA AMUNT

 

CARTES BOCA AMUNT

D’altra banda, sap que aquest diàleg serà l’últim que tindrà. De fet, seran dues persones amb qui cancel·larà la negociació procedent d’una profanació de culte a la família que ell va decidir honrar. La Rosalia i els fills els ha considerat sempre d’una valia que no havia d’arraconar ni molt menys anular de la seva memòria. Varen ser el detonant de la seva raó de viure: una clau amb portes que es podien obrir i ompliren la llar de caliu amorosit i agraïment simplificat.

No obstant, ell ha pecat de profanador. Durant més de cinquanta anys ha jugat brut. Una partida de cartes amb doble baralla cometent tàctiques tramposes per poder equiparar diners i repartir-los de manera proporcional.

Les casetes enfilades en petits turons que tenen una inclinació protuberant li retornen un mig somriure que havia quedat ensorrat. En Maurici es va apropant a la casa en què ha de tenir una conversa decisòria. Pensa en la Rosalia. L’ha deixat fent el dinar, no hi ha perill de descoberta. Però no hi ha l’etiqueta en què posa el nom del destinatari i un codi d’un compte corrent bancari. Ara ell no pot tornar a casa. Recuperar aquesta carència resultaria perillós. Alertaria la Rosalia i probablement tindria una querella que no seria recomanable. Les sospites no pretén que siguin aixecades. Vol que el secret del passat, rejovenit per un pudor inexistent davant el convit de la carn més exquisida al tast, no tingui cap mena de represàlia fundada.

Després de caminar un quilòmetre i mig a camp a través i arribar al focus del seu trajecte, ara ja pot veure una fesomia complaent davant del portaló de la caseta. Tot i l’aspecte musti d’un gravat que necessita arranjar-se per una massilla poc fermentada sap que, quan faci repicar l’anella metàl·lica de ferro, la rebuda no tindrà evitació. S’apropa lentament al portaló de fusta de pi rogenca, tot i amb taques ennegrides i ratllades pel desgast de molts anys suportant inclemències tèrmiques.

La porta està desproveïda de timbre. No hi ha cops de campana que puguin descobrir que un visitant intenta demanar atenció per part dels habitants de la casa. Ell pensa en les reformes. La casa de Sant Bartomeu també les necessita. No obstant, ara hi ha altres urgències que s’han d’atendre. Des de dins se sent tràfec, com una moguda de mobiliari. Potser un arrossegament de cadires per tal de fer neteja a fons. Els passos cada cop són més propers.

En Maurici veu que vomitarà pels nervis que pateix. Sent que la veu se li ha quedat glaçada. L’afonia és severa, però en el fons simbòlica. Ell sap que pot parlar clarament i expressar el turment que ha dut al ventre durant massa dècades. Un turment que li ha provocat una cremor estomacal que li altera el trànsit digestiu. De fet, aquest mes d’estiu ell nota els efectes somàtics d’una remoguda que no té solvència; és un regirar incessant que va amplificant la força molesta per un dolor corbador.

Els passos més a prop de la porta. Un sotragueig que pot captar tot i la xiulada externa d’un vent discret que va pentinant la gespa amb delicadesa. L'entorn natural és passiu, parsimoniós. No s’apiada del neguit d’un home que ha traït la imatge d’honradesa; un home que no ha sabut guardar noblesa eterna cap a la muller amb qui va aliar-se a l’església de Sant Bartomeu. Tampoc ha pogut conservar la imatge d’un pare exemplar, ja que l’avinença entre fills sempre ha escassejat. Ell se’n fa responsable, ho sap. Però no pot prémer el botó rebobinador i fer marxa enrere davant d’un temps que s’encarrila per decret en fase sempre ascendent.