SACRIFICIS

 

SACRIFICIS

En Maurici ha de saldar aquesta sanció. És un càstig indegut però en el fons provocat per una esllavissada febril que mai ha sabut com arbitrar. Aquest entrebanc li ha suposat la pèrdua de molts al·licients i incentius.

Mentre camina cap a la Rivella sent que el cor li esclatarà. Sent sintonitzar uns batecs que ben segur se li ennuegaran a la tràquea i perdrà tota  possibilitat d’emetre sons fònics.

No obstant, les passes són decidides. Va travessant petits de caminets que estan vestits de rocam; unes pedres incrustades al sòl que van acompanyant el trànsit d’un home que ha deixat l’armadura en un penjador i ha optat per enfrontar-se a una veritat dolorosa. És com una punyalada clavada al fons del cor amb una navalla afilada, que el va burxant. La sensació és molt candent. No hi ha forma de desprendre’s d’aquesta pinçades tan obertes. Són descarades en el seu manifest, però ben mirat adients d’acord amb l’acció que en Maurici ha de cometre en solitari. Ell és un home, en el fons, sol. Ara s’adona que la solitud l’ha fet estimbar entre molts camins plens de direccions entrecreuades. Ha descarrilat i no ha sabut com recuperar la cruïlla que conté el tram cap a una fi encertada. Ara ja no hi ha marxa enrere. Es palpa les butxaques per comprovar que duu el clauer de casa. També furga dins la bossa on hi ha el dossier i s’adona que hi falta un adhesiu; una etiqueta en què posava el nom del destinatari. En Maurici sempre ha fet de comptable a l’hora de calcular els balanços a final de mes. Tot i no tenir estudis que avalessin uns coneixements aguts sobre números i xifres, ell ha aprés a ser autodidacta. Sempre ha sabut quantes ovelles tenia el ramat. De fet, es tractava d’un ramat nombrós i moltes d’elles, posteriorment, serien venudes, sacrificades o cedides a algú que tingués més recursos per mantenir-les. Les entrades i sortides traduïdes en despeses i ingressos havien de ser revisades acuradament per l’amo de la finca ramadera.

En Maurici tenia talent. S’ha de dir que l’escassedat d’opcions per poder anar a escola era òbvia, però es defensava bé quan s’havia de fer recompte dels guanys i les pèrdues de la mercaderia animal que tenia a càrrec. Ell sempre ha estat una persona organitzada. Guardava els documents administratius en carpetes i hi posava una etiqueta en què hi figurava el tipus de paper: rebuts, albarans, factures, xecs al portador i els cobraments que rebia en subvencions vitalícies per part de la Generalitat. Tot ben arxivat i desat. En aquest cas, ha fet el mateix. El dossier que cada mes conté feixos de bitllets en quanties d’òrbita majúscula, el té etiquetat amb un nom; un nom que no gosa pronunciar a viva veu. Se li encalla a la gola per una imprudència del passat que ja no té cap possibilitat de correcció.

En aquests moments, mentre camina com un somnàmbul, amb gambades amples sense mirar enrere, veu que no té la etiqueta enganxada a la solapa de l’anvers del dossier. Intenta no donar importància. Pensa que és igual. Al cap i a la fi el que compta és el contingut de l’embolcall; la font de riquesa desembalada en líquid monetari és el reclam que haurà de pagar en efectiu.

Continua caminant en aparença despreocupat mentre s’allunya de Sant Bartomeu. Passa per un petit afluent que es comunica amb el riu Ter que va deixant caure un aiguat que s’enfila des d’una canalera empinada. Ell es fixa en el moviment de l’aigua mentre sembla xapotejar amb les botes de militar que li abriguen el principi de la cama. Pensa en la fluència amb què es belluga; com deixa desfilar el cabalós torrent sense amoïnar-se per res. No hi ha capficaments. L’aigua no s’encaparra davant d’un home que sent que està patint els efectes d’una fam metafòrica. La gana, el desfici d’haver hagut d’abstenir-se a molts plaers per mantenir dues cases, ara ja no té esmena...