RUNES

 

RUNES

La Rosalia continua absent davant el calvari d’un marit que no es pot recrear durant les hores que vol. Els diners que té a les seves mans són el resultat de molt de temps de tràfec però també del llegat hereditari dels seus avantpassats.

Una casa a la Rivella n’és la constància. És com un regal que en Maurici havia d’obtenir com a fill baró. Les dues germanes varen emigrar. Una viu a Badalona mentre que l’altra va anar-se’n a viure a Toulouse (França). També però reberen una part de l’herència, però no van assolir uns guanys tan solvents. En Maurici era el xicot que sempre havia vetllat per la salut dels pares quan vivien a poble. El que la Rosalia ni els fills en comú saben és que en Maurici disposés d’aquesta masia i els avis i besavis haguessin viscut com senyors terratinents. Era com una forma d’haver-los tocat la loteria sense haver participat activament en cap sorteig. Els diners, però, els plovien a cabals. Era una pluja fina obtinguda de les vendes de moltes finques, de les quals abans no se n’havia extret cap profit econòmic. No es llogaven. Tampoc es venien ni es remodelaven. Eren cases descuidades, d’una superfície ampla però sense cap dret a la inversió. No existia un rendiment, traduït en monedes que fes que la família d’en Maurici pogués negociar amb persones alienes al patrimoni l’oportunitat de gaudir de l’espai de les cases tan ben edificades en primera instància.

La casa de la Rivella, Cal Esteve, com a nom de pila rendia homenatge a l’avi d’en Maurici. Una mica allunyada de Sant Bartomeu, era una casa, com diu l’home, plena de tresors ocults. Era petitona, però acollidora. Com un xalet a la colònia d’Amer (Girona) en què les criatures  podien admirar els recintes amb delit mentre feien estiueig de bracet dels pares. Una casa que sembla la vívida representació de Hansel i Gretel: Una teulada marronosa, com arrebossada de cacau, les parets de la façana caiguda d’un estucat gravat que, amb la llum del sol, semblava es diamantaven i feia l’efecte que es tornaven com perles d’anís de confiteria. La porta envernissada  amb una placa al damunt amb forma de rajola rectangular semblava un turronet d’Alacant, el qual demana a crits un tast sense retracció. Però, Déu meu senyor! Exclama en Maurici. Tants anys i aquesta casa encara manté l’esperit immaculat. Ningú coneix el secret. Ningú sap que la casa ha tingut ocupants dels quals en Maurici se n’ha fet càrrec. La Rosalia ho ignora. Al marit li costa molt donar crèdit a la mena de doble vida que ha portat; un secret tan ben massillat ha de passar comptes. Ha de tenir una retribució que els quartos no poden cobrir del tot. I, de fet, la té. Ell ha de lliurar uns diners per, després, descansar amb placidesa. Els fills, però, reclamaran la seva part. Ell no es pot quedar desposseït fins al moll de l’os. Ha de calibrar quines són les conseqüències, perquè tothom tingui cobertura de l’herència que l’home veu factible a poc temps vista. Ell sent que està remolcant un cos que no li respon amb bri. No té aquella traça de vivesa que fa que la mobilitat sigui lleugera. No hi ha la guspira de la joventut per fer-lo passar a l’acció amb furor quan cal ni la perspicàcia que pretén dissimular petites grans entremaliades.

Surt de l’habitació amb molta cautela. Camina de puntetes i s’arma de valor per sortir de casa. Fa una visita als corrals. Tot està desendreçat. Alguns racons com plens d’estalactites pel desgast d’una pintura que es va humitejant per segons. Les parets es bufen; semblen emetre senyals de protesta, perquè necessiten una font de retroalimentació; capes de pintura a dojo que permetrien combatre la formació de telers d’aranya que teixeixen les cantonades per la pila de pols descaradament localitzable.

Les gàbies de les ovelles continuen al seu lloc. L’home les conserva com si fossin peces d’antiquari; com petits trofeus guanyats en una competició local, en què la carrera de ramader ha aclaparat un recorregut en la vida d’en Maurici. Ara veu les cabines; cambres que semblen garjoles en què els ovins s’arremolinaven  i s’escalfaven mútuament davant d’uns hiverns gèlids. Tots els compartiments contenen un sentiment de frustració que l’home no sap com fer decréixer. Ell intenta aixecar l’ànim, però no pot. De bona gana es quedaria a viure dins d’aquestes cambres. Voldria cometre captiveri. Sortir del compromís que ha corsecat una vida sencera per una llambregada explosiva juvenil. Tants avenços que ha fet la tecnologia en el nou mil·lenni, però què primitives que són les emocions. Procedeixen d’una era prehistòrica; de l’instint de supervivència de totes les espècies. En Maurici ha posat en pràctica aquest instint a la perfecció. Una supervivència que ha procurat domesticar perquè l’instint salvatge no repercutís en altres boques a mantenir. S’ha sostingut per un fil. Ara ja ho sap. Un fil que penja sota un rellotge de paret que, amb un pèndul, va mesurant les hores, minuts, segons, el pas atemporal de la vida. És, però, un rellotge mut. El repicar de la campana no té sonall. No té cap rastre que permeti orientar l’home. Però ben mirat tampoc li cal. Ell sap que l’hora de la veritat ha arribat. Li ha trucat a la porta irrompent en els seus somnis. Ha fet batzacada, amb un soroll imaginari que fa alertar en Maurici davant la possibilitat d’un daltabaix. La Rivella el manté en una paràlisi simbòlica alhora que real que no el deixa reposar. Els corrals representen els anys de treball que no s’han de subestimar. Són la font de l’honradesa d’un salari que ell no podia menysprear, a fi que la família tingués un plat brou calent a taula. Ara, però tot són dibuixos desproporcionats; pinzellades de traços que no encerten a escenificat una vida decent, exempta de fatalitats i nueses; una vida acompanyada de la mà d’una carn vehement i temptada a complaure capricis que han generat un cost penalitzat.